Poca maduresa informativa

Treballar com a periodista a Andorra no és fàcil. Malgrat que considero que encara em falta trepitjar molt terreny, endinsar-se com a comunicador a les contrades i als forts pendents del Principat demana en moltes ocasions un bon estat de forma per aguantar el tipus. Jo, que em considero un aficionat empedreït del ciclisme, em pregunto si a vegades –i amb tot el respecte– se’m fa més dur haver de lidiar amb un port de primera categoria o amb segons quines fonts amb la pell molt fina.

Fa un any i mig que treballo al país i ja les primeres setmanes vaig notar que seria complicat treballar amb llibertat de moviment. En altres indrets on he tingut l’oportunitat de redactar, no m’havia trobat amb determinades situacions que aquí m’han generat perplexitat. Tampoc vull defugir de la responsabilitat que tenim els periodistes a l’hora de tractar les informacions amb responsabilitat i rigor, i excusar-nos quan hem comès un error, però la nostra feina, que té un gran ressò perquè ens devem a la gent que ens llegeix o ens escolta, podríem fer-la amb més facilitat si entre tots ens hi posem.

Fins fa poc, no m’havia trobat en situacions que per a mi han estat inversemblants, com ara que un responsable se’t posi pel mig quan a un ministre li vols preguntar un tema que saps que no és de la seva competència, però que en aquell moment creus és oportú preguntar-li. En altres indrets, el representant et respon, acostuma a llançar pilotes fora, i ja està. O que vagis a una roda de premsa en què et limiten a només quatre el nombre de preguntes, o que assisteixis a una presentació en què et diguin que “això és el que has d’escriure al text”. Tampoc havia rebut trucades del cap de premsa d’un partit preguntant-me per quin motiu havia decidit enfocar el tema d’una manera i no d’una altra, ni que una font em demanés, minuts abans de començar una entrevista, que prèviament l’hi hauria d’enviar perquè la pogués revisar abans de la publicació.

És evident que les informacions no deixen ningú indiferent i que s’ha de saber encaixar les crítiques en sentit constructiu, però si volem una opinió pública forta, un debat profund i no caure en l’autocensura, cal madurar l’esperit comunicatiu.