A tot gas

La mare us hauria caigut bé. No era com jo, que vaig pujar a Andorra per primera vegada seguint el cul d’un paio i ja per quedar-me entre vosaltres i fer-vos nosa o directament la punyeta fins al punt que tot sovint desitjaríeu que tirés Runer avall, sinó que era d’aquelles persones que pujaven a Andorra tres o quatre cops cada any i tornava cap a casa curulla de Duralex, xocolata, formatge, sucre i tot d’andròmines innominades que no servien absolutament per a res i que quedaven arraconades durant segles i segles, fins que ella mateixa les fotia a mar. Ella deia que pujava a veure les muntanyes, però res més lluny de la realitat: no havia passat mai del “carrer de les botigues”; ep!, això sí, quan tornava a casa, tot era parlar bé del país i de la seva gent.

Fins que li passava l’efecte o veia algun cotxe amb matrícula andorrana. Aleshores era implacable. Pràcticament com tothom enllà de les fronteres, era de l’opinió que els andorrans (ella no distingia entre andorrans i residents, només es fixava en la matrícula dels cotxes) conduïm fatal i que ens van regalar el carnet en una bar­raca de fira de festa major. Segons ella, hi havia dues menes de conductors andor­rans: els que se t’enganxaven al cul del cotxe i et feien patir perquè tenies por que te la fotessin per darrere i els que t’avançaven a qualsevol lloc amb l’únic objectiu de ser els primers al semàfor següent.

Pobra mare, si ens veiés ara! Aquests dies de vacances, han enxampat andor­rans a velocitats imperdonables tant en carreteres de l’Estat espanyol com de l’Estat francès i, dins el país, els quatre gats que ens hi hem quedat hem hagut d’aguantar, a més del territori ciclista que s’han inventat, que quads, motos i cotxes amb el tub d’escapament modificat ens rebentessin els timpans; que el fum d’alguns autobusos interparroquials ens intoxiqués; que els de sempre aparquessin com sempre, és a dir, sobre voreres, en llocs reservats per a minusvàlids..., i fins i tot s’ha vist algun cotxe amb remolc descobert transitant a tota velocitat amb alguna criatura dins la caixa... En qüestió de trànsit, la meva mare tindria més raó que mai. Diria: “Tots de la República Andor­rana, on tothom fot el que li dona la gana.”