El model Benidorm i Andorra

Una de les notícies simpàtiques de l’estiu ha estat la queixa d’una britànica que després d’uns dies a Benidorm reclamava que li tornessin els diners al·legant que havien estat les pitjors vacances de la seva vida. El motiu del seu malestar era la massificació i el fet que els espa-nyols, deia ella, eren molt escandalosos. No tinc cap intenció de contradir-la, ni en aquest aspecte ni en molts d’altres, però crec que el problema d’aquesta octogenària que viatjava en cadira de rodes era que no estava ben informada i segurament no sabia on es posava: una gran part de l’any i sobretot a l’hivern, Benidorm és, i així li ho haurien d’haver dit, el paradís del jubilat. Però no a l’estiu.

Dit això, he de confessar que jo estic a favor del model que representa Benidorm. No és broma, no. Molt a favor. Per diverses raons. Per exemple, que la gent es baralli per plantar el para-sol o per estendre la tovallola com passa a Benidorm –i a molts altres llocs– només és un problema si has de conviure amb aquests veïns de vacances. I que es concentrin tots en un punt –sigui Benidorm o qualsevol dels formiguers humans arran de mar– té moltíssims avantatges. El més evident és que ja no te’ls trobes a d’altres llocs. A mi ja em va bé així, sincerament, perquè d’aquesta manera als destins que freqüento s’hi continua respirant calma i tranquil·litat.

Un possible inconvenient del model Benidorm és que han arrasat amb la geografia física i humana: la multitud d’hotels, urbanitzacions i gratacels no només ha destruït la costa i els encontorns, sinó que també ha transformat radicalment el teixit social del poble. És paradoxal: els turistes hi van atrets per l’entorn i el clima però això justament és el que s’han car­regat: l’entorn físic i el clima humà. Però això també pot tenir una lectura positiva: com que es concentren en un sol lloc, com a mínim la resta de pobles i comarques no han de patir aquesta pressió turística desfermada. Ho he comprovat personalment quan els he visitat: llocs on la majoria parlen valencià, gent educada i tranquil·la amb feines lligades al territori, i cases i carrers que conserven les formes i l’estructura tradicionals.

Vist tot això, em pregunto: i Andorra quin model és? Quin model volem seguir? És més, tenim un model definit?