Llaços

Uns posen llaços. Uns altres els treuen. Uns es fotografien penjant llaços, uns altres es graven arrencant-los. Uns reivindiquen i defensen els llaços i condemnen les retirades de llaços. Uns altres abominen dels llaços, els satanitzen, els fan responsables dels pitjors dels nostres mals. Tots parlen de llaços. Tot gira al voltant dels llaços. El símbol s’ha menjat allò que simbolitza i el debat de fons ha quedat substituït per una competició pueril de múscul empaperador i difusor. Un joc que no aporta res, que despista, que tapa i que no interessa absolutament a ningú, més enllà d’aquells que l’alimenten.

Té sentit lluir un llaç groc? I tant que sí. I hi ha arguments a cabassos per defensar-ho amb normalitat, començant per la denúncia de la judi­cialització de la política i la politització de la justícia, la condemna d’uns empresonaments que no tenen cap mena de sentit, l’exigència cívica del seu alliberament, i continuant per la defensa de la llibertat d’expressió i la defensa, també, de l’espai públic com un espai on evidentment hi caben aquestes reivindicacions, com totes les altres. No és qüestió d’equidistància, doncs, no hi ha cap problema amb el llaç groc, un símbol de reivindicació i de solidaritat com tants altres i que em sembla inconcebible que pugui resultar ofensiu. El problema, així, no és el llaç, és el llaç pel llaç, és creure que com més llaços es posin, més s’està defensant els presos, és creure que inundant les ciutats i les carreteres de llaços grocs s’està més a prop del seu alliberament, és creure que entrar en una batalla de qui té més força, si els que els posen o els que els treuen, beneficia algú, és no veure que una inflació de llaços els fa perdre valor semàntic, és no veure que el joc, des de fora, no té cap mena de sentit.

El moviment per la independència de Catalunya ha tingut aspectes políticament molt interessants. Ara, però, la corretja que anava de baix a dalt s’ha trencat i s’ha transformat en una demanda permanent de fe cega en els líders, la pluralitat de veus s’ha apagat, han quedat els portaveus menys interessants i més monòtons, incapaços de sortir d’un mantra autoreferencial i el debat d’idees, la construcció, s’ha substituït per un joc simbòlic que és molt complicat saber què carai significa.