Símbols

Dimarts, després de la massiva manifestació a Barcelona, em va venir al cap la simbologia que donem a alguns animals i com cada país n’ha triat un de concret amb el qual s’identifica.

Comencem per l’isard, que per això és l’animal de casa. M. Àngels Anglada ens parla de l’“isard d’altes carenes,/ en tots a tu et cercava, innocent infidel”. Símbol de l’adaptació i del temor, a l’isard sempre se li han atribuït altres qualitats i/o defectes: és escabrós, salvatge, esquerp com un alarb de bosc, fer­reny, esquiu, taciturn... Com el poble andorrà, que “dels alarbs ens deslliurà”, que viu aferrat a les muntanyes i que defuig la confrontació?

Continuem pel gall, de qui Àlvar Valls ens en diu: “Alçant el coll i amb un posat sanguini,/ s’esgola el gall interpretant Puccini.” Símbol de la vanitat i l’orgull, de l’ostentació i la petulància, és evident que té fums i canta amb ínfules de superioritat. Com el poble francès, que en sortir al carrer sempre sembla que surt de la capsa i que en dir “bonjour” allarga la u final amb un so agut com l’última vocal del “cocorico” del gall en cantar? Com el poble portuguès, del qual estem acostumats que no se’n canti ni gall ni gallina?

I què me’n dieu del toro, que, si no et fan passar el dar­rer per bèstia grossa, tant pot ser brau com bou: “Seràs brau,/ o de pau?/ Seràs carn d’escorxador/ o màrtir nacional?”, li pregunta Pere Quart. Símbol del poder i de la força, és resistent, cepat, robust, viril, llunàtic, prepotent, i on posa l’ull posa la banya. Com el poble espanyol, ple d’homes “muy machos” i amb “muchos huevos”, avesat a les guerres i duríssim, fort com un roure i aviciat de victòries?

Acabem, però, amb l’ase, que per això és el meu i que és tan burro que fins i tot se li pot dir ruc o somer. Símbol de la tossuderia, de la senzillesa, del treball lent i continu, de la beneiteria. “Meselles han/ esdevingut tes anques/ de tantes vergassades gratuïtes”, li diu Pere Quart. Com el poble català, que sempre ha estat l’ase dels cops i que, lentament, continuadament, tossut de mena, fent-se el llonze o lloant-se i duent-se tot sol a fira, no defalleix mai?

Defugir un problema? Gallejar? Envestir-lo? Treballar tossudament, fins a la victòria.