Els padrins, l'ànima d'Andorra

Els padrins són el col·lectiu que representa més clarament l’evolució d’Andorra, ja que són ells, amb el seu esforç i el seu treball, els qui han construït el país que ara som. En uns anys molt més difícils que els d’avui van ser valents, van arriscar personalment i professionalment per tirar endavant negocis, projectes i les seves famílies.

Els que avui tenim responsabilitats al país estem obligats, gairebé moralment diria jo, a fer tot el possible per garantir-los i oferir-los un tram final de vida feliç amb tots els seus drets morals i socials. Nosaltres, els polítics, hem de cuidar-los i facilitar-los al màxim la vida. Es tracta d’una llei, diguem que natural i moral, com succeeix per exemple entre pares i fills. Si avui en dia nosaltres els fallem i no els tornem el que ells ens van donar hem d’acceptar i reconèixer que estaríem actuant com uns mals fills. I ara mateix això està passant; molts dels nostres padrins estan patint una vida massa complicada, limitant i dura. El descontentament de molts d’ells està justificat per culpa de les condicions precàries que tenen per gaudir de la seva vida. Són molts els qui ens expliquen la seva situació, la precarietat de les seves pensions, com no poden fer front a certes despeses i, el que és pitjor, a vegades a certs tractaments mèdics. I, siguem honestos, els veiem patint i fent números i més números un mes darrere l’altre.

Amb tot aquest entorn i després de decisions com les que s’han pres darrerament, i de les quals ha exposat els seus efectes perniciosos el mateix Raonador del ciutadà, em sorprèn, i ho dic sense amagar-me i sense subterfugis, que una part important dels nostres padrins facin confiança encara al partit governant tot i les mesures impulsades per ells. És com si d’alguna manera haguessin renunciat i abaixat els braços a aspirar a una legítima qualitat de vida millor.

Una de les prioritats del PS són les persones grans. En un país que té diners de sobra per poder-los garantir una vida millor, únicament es requereix voluntat política per fer-ho. Per justícia social i també per intel·ligència econòmica, perquè no hi ha diners millor invertits i que més bé rendeixen en l’economia que donar condicions de vida dignes als nostres pensionistes.