Monuments i memòria

L’art ha estat un element clau del testimoniatge històric. Gairebé sempre des de l’òptica de les elits, però són els símbols que prenem com a referent per tal de poder explicar i/o recordar l’evolució de la civilització, arreu del món. Al llarg de la història de la humanitat, la creació artística i l’art monumental ens han ajudat a teixir un relat inicial que posteriorment, i gràcies a la tasca d’investigadors i historiadors, ens han ajudat a conèixer d’on venim, què ha passat i també el perquè.

L’art bèl·lic en general, i les demostracions monumentals en concret, en són un dels exponents principals. Monuments commemoratius a una victòria o a una derrota que han intentat representar situacions viscudes. Arran del recent anunci fet pel govern d’Espanya de procedir al trasllat de les restes del dictador Francisco Franco de El Valle de los Caídos, els veïns del sud es troben immersos en un debat entorn de tot allò que representa aquest lloc monumental, inaugurat l’1 d’abril del 1959, amb motiu del 20è aniversari de la finalització de la guerra civil espanyola, i quin ha de ser el seu futur.

La intenció original, recollida al decret de construcció del mateix, era la de perpetuar la memòria dels qui van caure en “nuestra gloriosa Cruzada”, tal com es denomina el decret oficial signat llavors per Franco. Fer compatible aquesta intenció inicial amb una oportunitat per superar i aprendre del passat és un exercici que han aconseguit fer altres estats d’Europa: es tracta de recordar per no repetir, com ho han fet per exemple els alemanys en voler preservar els camps de concentració nazis.

El Valle de los Caídos contribueix a la superació moral del desastre que va suposar la guerra civil espanyola? Podem considerar-lo un element que ajuda a la reconciliació o a la superació d’un dels episodis més foscos de la història contemporània a l’Estat veí? Es pot transformar aquest entorn monumental en una eina de reparació dels drames viscuts a l’entorn de la guerra civil espanyola? Destruir-lo faria justícia amb les víctimes? L’única realitat, ara mateix, és que aparentment es requereix alguna generació més de distància per prendre aquesta decisió amb perspectiva.