L'escola Decroly

M’arriba un missatge que m’adverteix que l’escola on vaig fer la primària canvia d’edifici. El centre on vaig estudiar, una torre a la falda del Tibidabo, ha canviat de mans i els nous propietaris volen explotar-lo d’una altra manera. A més, la normativa actual no fa compatible el seu ús com a escola. Abans de tancar les portes definitivament, fan una jornada de portes obertes per a antics alumnes. Jo no hi puc baixar. I no sé si voldria anar-hi, conscient que sovint és millor no enfrontar els records amb la realitat. Només així es mantenen intactes els mites particulars. Però el meu cosí sí que hi va, amb el seu fill, i m’escriu un missatge: “Uff, l’escola està igual, com si no haguessin passat trenta anys.” M’envia unes fotos. Té raó. El mite sobreviu, reneix convertit en realitat. Me n’alegro molt. L’escola Decroly de Barcelona era una escola especial. Escola catalana, crítica i oberta al món, fomentava la creativitat dels alumnes, la llibertat i la responsabilitat. Els nens i nenes ens agrupàvem en uns equips fixos heterogenis, transversals, democràtics i autogestionats; equips cooperatius que s’allargaven tota l’escolaritat, des de maternal fins als últims cursos. A través d’aquests equips ens responsabilitzàvem de les classes, proposàvem activitats i sortides, gestionàvem els espais de l’escola, el pati, el menjador, l’hort, la granja (sí, teníem una petita granja amb ànecs, gallines, i un porc). Les aules tenien noms d’escriptors, científics i pensadors. Tret de les llengües, nosaltres no teníem assignatures normals (matemàtiques, ciències, geografia o història) sinó que ens centràvem en el procés d’aprenentatge de manera que una assignatura era l’observació (l’observació directa, sempre que fos possible) i l’altra era l’associació: pensament lliure i crític, pensament alternatiu, discussió i diàleg per aprendre dels companys.

Avui, les (suposades) pedagogies modernes tendeixen a models semblants al que jo vaig seguir fa uns trenta anys. Me n’alegro, també. No hi ha res millor que fomentar la curiositat, la llibertat, la responsabilitat i la creativitat dels alumnes. Però el que em molesta és l’esnobisme d’algunes propostes o la petulància dels que pretenen fer-nos creure que han inventat la sopa d’all.