Veritat i mentida

La irrupció dels nous sistemes de comunicació i l’allau de mentides, ignorància i anonimat em fan ser molt recelós i caut davant l’opressiva realitat d’Internet, les xarxes socials i el mòbil. Fins i tot creia que en un país petit com Andorra, amb una accessible observació i verificació dels fets i amb un fort control social, aquests nous sistemes no tindrien el pes que van agafant. Anava errat. Ja no és possible renunciar-hi. Ja és irreversible la transformació digital. A vegades penso, però, que en aquest gran galimaties de les xarxes en què ens movem i ens informem, ja no sé sap –ni es pot– distingir entre veritat i mentida. En aquesta hiperconnexió d’avui dia tot és ràpid, curt i immediat. Estímuls, emocions i opinions. No hi ha manera de fer-se una idea consistent. Totes les opinions, tots els relats són respectables, diuen. Però els fets ja no existeixen, i en tot cas són irrellevants, ja no importen. Els pots falsejar i quedar tan ample! Trump és un mestre de la mentida organitzada: nega la realitat i en fabrica simultàniament una altra que la suplanta, crea una dimensió paral·lela, la construcció de fets alternatius, les famoses fake news, on les creences desmenteixen els fets. (No ho oblidem: així van néixer les ideologies totalitàries als anys trenta). Això és la post­veritat, que com ja ens anuncien diversos pensadors, ens durà a la postdemocràcia, si és que ja no hi som. A més, el gran sociòleg Zygmunt Bauman, de les xarxes socials com a nou sistema de protesta i/o com a exigència de transparència en diu “activisme de sofà”, ja que amb les xarxes controles la gent amb qui et relaciones, en poses, en treus, ... i així et sents una mica millor. Les xarxes socials –diu– no ensenyen a dialogar, no uneixen, no amplien horitzons. Al contrari, et tanquen en espais de tranquil·litat i confort on la gent solament sent el ressò de la seva pròpia veu i on solament veu els reflexos de la seva pròpia cara. Vivim temps feixucs i atuïdors, també a Andorra. Més serenitat i menys emoció, diria. No són ara moments d’astúcia, sinó de saviesa. Un suggeriment per acabar, que em ve de l’Atenes de Sòcrates, Plató i Aristòtil: és fonamental saber qui et dona la informació i per què.