El cubista penedit

Visito Femina Feminae al Museu Carmen Thyssen Andorra. L’exposició és molt recomanable i la museïtzació, excel·lent. A banda de gaudir de les diverses teles i de la reflexió interna sobre el paper injustament secundari que s’ha atribuït a les dones en el món de l’art (però no només de l’art, òbviament), sense esperar-m’ho em sento directament interpel·lat per dos quadres. Dues pintures que en realitat són quatre. Històries de pintures que es divideixen i es multipliquen. La primera és la del pintor Winslow Homer que el 1869 va exposar una obra de gran format titulada Marea baixa i que la crítica va descriure com una platja horrorosa. És possiblement degut a aquesta crítica que l’artista va retallar l’obra en dues parts per aconseguir dues obres noves. I ara, més d’un segle després d’estar separades, aquestes teles germanes es retroben i s’exposen juntes. Encara que sigui absurd, la jugada li va funcionar. L’obra original i la dividida m’agraden. A mi no em sembla una platja horrorosa.

Però segueixo el grup cap a una altra sala on la guia explica el curiós cas del pintor alemany Conrad Felixmüller, que va fer l’evolució a la inversa de la majoria d’artistes, que habitualment són més clàssics i figuratius de joves i que després experimenten amb les avantguardes. No és el cas d’aquest pintor, que als seus inicis practicava un cubisme proper al de Braque, com es veu en un dels retrats de la sala. Però amb l’ascens dels nazis, que van condemnar i perseguir l’art avantguardista, Felixmüller es va desdir del seu estil i va abraçar els cànons més clàssics: va girar el quadre on hi havia el retrat cubista i al mateix bastidor hi va enganxar un altre retrat femení.

Mentre el grup continua endavant jo torno enrere i, embadalit davant la platja dividida, penso que els crítics no en tenen ni idea. Intento imaginar aquests pintors en acabar la seva creació original. Empatitzo amb la seva satisfacció inicial. Sento aquella estranya barreja de plenitud i buidor. Però no sé com es devien sentir en mutilar o tapar les seves obres. Van fer-ho només per complaure la crítica i el públic? Si és així, encara ho entenc menys. L’art, qualsevol art (pintura, escultura, literatura, cinema), hauria de ser lliure. La creació és llibertat. No mercat.