Curtcircuit

Recordeu quan, després de sentir que en Patufet s’adreçava a les persones del cap dret, ens passejàvem buscant algú que el tingués tort? Fa molt anys, sí, quan teníem el cap buit i només el dúiem damunt de les espatlles. Després va ser quan cada un va anar pel seu cap i hi va haver tants caps tants barrets: a alguns els el van inflar amb tantes ximpleries que van tornar-se uns cap de trons, alguns altres van esdevenir uns cap verds i encara uns altres vam tenir, com deia en Quim de les Cames Tortes, el cap ple de “bolifrus” i “virulins”. Però a la majoria se li va assentar el cap (el que hauria donat ma mare perquè jo fos d’aquesta majoria, però ca!).

A partir d’aquí, tothom ha passejat el cap com ha pogut fins que se’ns ha anat distraient. Quantes vegades, sota el mantra “qui no té cap ha de tenir cames”, hem fet el mateix camí per anar a buscar alguna cosa? Quants cops hem buscat aquella remaleïda paraula que, tot i tenir-la al cap, no hi ha hagut manera de trobar? A quants amics o coneguts hem fet emprenyar perquè aquella cita que teníem o aquella promesa que els havíem fet ens ha fugit del cap? Quantes vegades ens hem fet retrets: “No sé pas on tenia el cap quan vaig prendre aquesta decisió” o “no entenc com vaig perdre el cap per aquesta persona tan estúpida”?

Si tot plegat ja és prou fotut, però mal de molts consol d’orats, ara em trobo que el cap se m’apaga, només a mi. És com si hi hagués un curtcircuit o algú hagués girat l’interruptor: de sobte, tot el cap se m’inclina en un espasme intens i se m’apaga un segon o em queda apagat fins que algú em desperta. És clar, vaig anar al metge, com diu Mario Bunge, a una d’aquelles “persones que recepten medicaments que coneixen ben poc per a malalties de les quals saben menys a persones que no coneixen de res”. Després de mil proves, admeten que no saben què tinc, però diagnostiquen que és una mena d’epilèpsia estranya que una de les proves negava que tingués i em recepten vitamines i aquella medicina que tot ho cura: “No fumis, no beguis, no mengis segons què i sobretot passa per l’adreçador”. Doncs, no em passa ni pel cap fer-los cas. Que potser em moriré? Tots ho farem un dia o un altre. Quan em toqui, merda pels vius.