Silencis de novembre

S’aixeca del sofà i tanca la tele. Dret, passeja els ulls per la sala intentant esbrinar d’on prové aquell soroll molest. Les finestres estan tancades i dedueix que l’eco esmorteït d’aquelles veus ve del passadís, que emprèn amb passes d’explorador endinsant-se en les entranyes d’una piràmide. Un fil de llum s’escola per l’escletxa de la primera porta i també arriba prima, enllaunada, una veu molesta que n’interromp una altra de la qual només s’escolten bufits i queixes. Empenyent la fulla de fusta amb suavitat, se sent banyat pel fluorescent de la cuina i hi entra decidit a tancar l’aparell de ràdio que havia quedat encès sense que ningú l’escoltés. De patac s’extingeix la tertúlia enervant i plena de tòpics. En tornar a la foscor del passadís, però, un zumzeig apagat i llunyà impossibilita la calma total. És com la tremolor de les fulles dels arbres, a fora, sacsejades pel vent. Però aquest cop el so és a dins. Si para l’orella amb atenció, li sembla que ve d’alguna de les habitacions del fons. Com un niu de vespes o el vol d’una mosca que intenta travessar el vidre de la finestra mentre la tardor del dia s’allarga pel passadís.

Està sol. I en canvi li sembla percebre una presència inquietant amagada en una de les dues habitacions. Des del badall de la porta, espia la besllum intermitent que es projecta sobre el parquet del despatx. Quan hi entra, veu els llums de l’ordinador en marxa i la pantalla encesa. S’hi atansa, atura el processador i en un minut el brunzit del disc dur emmudeix i retorna la pau. Veu la tauleta reposant sobre l’escriptori, toca el botó i tot de notificacions apareixen a la pantalla sacsejant-se com ànimes atrapades al purgatori. L’apaga. Passa el mateix amb el telèfon, que enterra junt amb l’iPad al fons d’un calaix. Aleshores, per sobre del silenci de la tele i la ràdio, de l’ordinador, les xarxes i el telèfon, aleshores, per sobre de tots aquests silencis, per fi pot escoltar-me a mi. Però ara ja és massa tard. Ara només pot enyorar-me. Per Tots Sants ha pensat en mi. Cada dia des de fa un any ha pensat en mi. Però entre els llençols del llit només hi queda el sospir d’un fantasma. A casa fa fred. Plora. Ara pot escoltar el meu silenci però no em pot dir que m’estima. Perquè només soc una ombra.