Obligats a pensar

Sempre m’ha semblat radicalment contemporani i una gran al·legoria el diàleg entre Glaucó, el germà de Plató, i Sòcrates en el mite de la caverna. Ja el coneixeu. Rellegiu-lo en el capítol VII de La República de Plató, a la recerca d’una solució per a una polis a la deriva, per a una Atenes en la seva decadència. Molt d’avui. En el fons, urgència de l’educació i de la formació del ciutadà per mitjà de “l’art de la conversa, del diàleg i de la discussió”, que no era altra cosa que l’exercici de la raó per al descobriment de la veritat.

Continuem encara dins de la caverna lligats ara, potser, amb unes cadenes més subtils. Ens movem més dins de l’espai públic de la cova. Amb internet anem ara sense fils i passem ja una mitjana de 5,9 hores al dia davant de qualsevol pantalla. A la nostra esquena ja hi ha més d’un foc que ens il·lumina i des d’on intercanviem la dosi diària de comunicacions i notícies. La paret del fons de la caverna són ara les pantalles. Les cadenes i les xarxes digitals de les empreses ens coneixen molt millor, com a lectors i com a usuaris, tanmateix nosaltres desconeixem l’ús que fan de les dades que generem. A la vegada, la caverna dels espais virtuals en els quals ens relacionem a cop de clic –no diguem si és a cop de tuit– ens confon i ens obstaculitza l’accés a la llum del sol. La distorsió digital, en diuen.

Què fer? Alliberar-se de la caverna i arribar a entendre que les ombres “de la paret blanca” no constitueixen realment la veritat. Sortir a la llum del sol i percebre la veritable forma de la realitat. I la gran pregunta: “En recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà els altres?... Imagina ara que aquest home torni a la caverna...”

Atenció, però, com ens adverteix el mateix Plató per boca de Sòcrates. Els presoners encantats contemplant els tuits al fons de la pantalla matarien, si poguessin, aquell que intentés estirar-los fora de la caverna. Plató sabia el que deia. Aquest fou el tràgic destí de Sòcrates: condemnat a mort per obligar els seus conciutadans a pensar i a anar més enllà de les ombres i aparences. Llavors i ara.