Un dubte

Els resultats de les midterm (les eleccions de mig mandat celebrades aquesta setmana als Estats Units) i sobretot els de les enquestes a peu d’urna (exit polls), que tornen a evidenciar que existeixen dues Amèriques, com existeixen dues o més Andorres i dues o més de tot. Les temptatives de magnicidi a França (Macron) i Espanya (Sánchez). Un dia qualsevol a Twitter o als comentaris de les notícies. Les matances setmanals als Estats Units del tipus home blanc entra a un lloc x i mira de matar tot el que es troba pel davant. La voluntat de Bolsonaro d’emular el model amb armes estarem més protegits i la seva intolerància a més de la meitat de la població. L’alimentació de brigades per liquidar tots els que definim com a indesitjables des de la mateixa presidència de Filipines. El perfil dels europeus que atempten a Europa. La persecució de la llibertat d’expressió i el control de la creació artística i del sentit de l’humor via lleis mordassa, assetjaments virtuals, atemptats terroristes i promocions de boicots diversos. Els paquets bomba de fa un parell de setmanes als Estats Units. La picabaralla irreconciliable de l’altre dia entre Trump i Acosta (el corresponsal de la CNN a la Casa Blanca) i la retirada al periodista de la seva acreditació permanent arran de l’incident. L’enorme capacitat d’ofendre’ns a les primeres de canvi. El sistema de crèdit social a la Xina, que controla que fem el que toca (el que l’Estat determina que toca, el que el sistema determina que toca) en tot moment. Moltes evidències en una mateixa direcció. I un dubte: serem capaços de continuar vivint junts? El dubte és raonable perquè la situació és totalment nova. D’una banda, la globalització i el progrés tecnològic han acabat fomentant bombolles homogènies i autoreferencials cada cop més segregades: menys teixit social compartit, més imbricació amb els que són exactament igual que jo, més agressivitat amb els de les altres bombolles. D’una altra, fins ara resolíem aquesta incapacitat per suportar els altres o bé amb guerres o bé amb la imposició clara d’una part sobre les altres, prohibint-les, negant-les, sotmetent-les. Ara no s’estila. Som demòcrates, diuen. Però continuem sent incapaços de saber viure junts. I no sabem ni cap on rebentarà ni tenim propostes per canalitzar-ho. D’aquí el dubte.