Avortament a fora però no a casa

En molts països l’avortament induït és un dret inalienable de les dones i en d’altres el cavall de batalla del moviment feminista, com en el cas d’Andorra, un dels pocs estats d’Europa occidental en què encara està prohibit. Aquesta situació anacrònica obliga, anualment, un centenar de dones andorranes a desplaçar-se a l’estranger, preferentment a hospitals catalans, per beneficiar-se d’una intervenció no consentida en el seu país. Per alguns, l’obstacle per regularitzar la interrupció de l’embaràs és el Copríncep episcopal, membre de l’alta jerarquia de l’Església catòlica que, arribat el cas, abdicaria, fet que també comportaria que el Vaticà renunciés a tenir un cap d’Estat a Andor­ra. Malgrat que la Constitució va introduir canvis substancials en el joc de les relacions diplomàtiques, religió i política sempre van de la mà en el cas andorrà i l’Estat Vaticà ha jugat un paper interventor en més d’una ocasió. A tall d’exemple, l’any 1947 el Vaticà aconsellava comptar amb el suport de Franco en el complex tema de la radiodifusió, i l’any 1976 donava suport al peculiar estatu quo andorrà davant possibles intencions annexionistes espanyoles.

Quelcom està canviant al nostre país quan salta a la palestra un tema del qual era impensable parlar temps enrere: opinions diverses expressades a la premsa, partits que es plantegen fer un referèndum sobre el tema perquè el poble sobirà es pronunciï sobre una pràctica legal a la majoria de països europeus des del segle XX. Uns defensen que és un dret que s’hauria de poder exercir a Andorra i d’altres, malgrat no estar-hi en contra, desaconsellen fer-ho al país per qüestions institucionals. Aquests darrers argumenten que l’estructura de Coprincipat és el principal obstacle i creuen que mentre les interrupcions voluntàries de l’embaràs se solucionin a fora no es posa en perill l’estructura institucional.

Potser, el primer gest passaria per admetre el dret a fer-ho a fora, signant un acord amb els països veïns, sense recórrer a subterfugis. No obstant això, no ha de ser fàcil per al Copríncep mitrat, ciutadà espanyol, ser bisbe d’una diòcesi que forma part d’un país que reconeix el dret a interrompre l’embaràs des del 1985. Es desconeix què en pensa el Copríncep francès, president d’un estat que es defineix com a laic.