Temps d'urgències

Fa uns mesos, a la Universitat d’estiu es parlava del parlamentarisme andorrà. Poques vegades recordo un debat amb unes conclusions tan clares, provenint, a més, de diferents òptiques tant polítiques com d’una àmplia i variada representació d’àmbits diversos com periodistes, historiadors, pensadors... La conclusió venia a ser, més o menys i expressada en paraules que tot i ser meves em permeto considerar com a àmpliament compartides pels presents, que “el Consell General, la més important i sacra institució del nostre país està perdent pes i importància política de forma molt important, i avui en dia esdevé poca cosa més que pur seguidisme de l’acció política i legislativa dirigida quasi a títol exclusiu pel Govern”.

L’historiador Domènec Bascompte va dir una frase d’aquelles que penses quan la sents que la podràs emprar tot sovint en intervencions articles i/o converses: “La història d’Andorra és en realitat la història de Consell General.” Una frase escaient, a les portes del sisè centenari del Consell de la Terra.

Tornem a tocar de peus a terra i a la crua realitat, la d’un executiu que fa de legislatiu a títol quasi exclusiu i a la cessació de funcions i de paper polític per la qual han optat les majories de DA. El darrer exemple és el temps d’urgències que s’imposa a final de legislatura, quan tot i estar davant d’una immediata convocatòria d’eleccions i ser a poc més d’un mes del final del període de sessions es pretén enllestir fins a 30 lleis. Som aquí per accident o és l’etapa final d’un període de degradació del paper del Consell General? Indubtable, som en el segon escenari, acabant vuit anys que han estat els pitjors de la noble història del nostre parlament i que no podien acabar de pitjor manera amb la mateixa institució sent partícip de la depredació governamental.

I una consideració final entorn de la defensa que fa el senyor Espot del decret-llei com a millora del funcionament democràtic, mostra clara del paper atorgat per DA al Consell. De fet quan Govern treballa una llei durant dos anys i reserva tres mesos per a tota la feina parlamentària (anàlisi, assessoraments, esmenes, debat en comissió i text final) no som tan lluny de l’escenari tan desitjat per alguns de poder legislar al marge del parlament.