Lliçons del foc

Això d’avui serà caòtic. Com el matí de dijous. Imagineu un grup de 32 persones que baixin en autobús a Tolosa. Què són? 32 individus seria una resposta prou acurada. Imagineu ara que l’autobús s’estimba. Tots sobreviuen però s’han de prendre decisions importants. I repetim la pregunta: Què són? Segurament, ara, la resposta s’hauria d’allunyar força més de la paraula “individu” i acostar-se a la paraula “societat”. Això que passa amb l’autobús (un exemple clàssic) és el que va passar ahir amb els Serradells. Dies com els d’ahir ens recorden que malgrat les diferències, formem part de la mateixa societat: tots parlem del mateix, patim per coses similars, estem contents de com estem organitzats i de com de bé funcionen algunes de les estructures de què ens hem dotat. Fins i tot reforcem els llaços que ens uneixen. I la mestressa d’un restaurant regala dolços per esmorzar que tenia previst cobrar a l’hora del dinar, i institucions acostumades a posar-se mútuament mil i un obstacles a l’hora d’acordar actuacions conjuntes s’ofereixen per ajudar a l’instant, de manera desinteressada i sense pensar en els maldecaps de gestió que els suposarà la seva oferta de cooperació sincera i incondicional. Davant l’atzar de la desgràcia, tots (molts) som millors, la generositat irreflexiva (no calculada) ens fa millors, guanyem altura de mires. No estaria malament recordar això i aplicar-ho a la legítima discrepància ideològica, no per perdre esperit crític (ni molt menys) però sí per perdre càlcul, sí per combinar millor generositat, visió global, confiança i esperit crític.

Dues lliçons més. Seré telegràfic. Una. Que pesats que se’ns fan sempre els simulacres i la redacció de protocols. Que populars tots els comentaris que critiquen o ridiculitzen l’enèssim simulacre a l’escola, a l’escola bressol, a l’hospital, a l’empresa. I que bé que van funcionar els protocols i l’evacuació ahir. Recordem-ho el proper cop que sonin les sirenes i que, per sort, sonin de broma. I dues. Dijous a la tarda van aparèixer els primers mems i acudits sobre l’incendi i, acte seguit, les primeres denúncies de mal gust i d’inoportunisme. Aprenguem a desdramatitzar, també. Amb tothom sa i estalvi, només faltaria que no ens en puguem riure.