Bojos i boigs

En el meu món intel·lectual, els bojos eren els més savis. Hi havia Ramon Llull, que s’autoanomenava “lo Foll” simplement perquè volia canviar el món. També hi havia Jacint Verdaguer, a qui, quan va gosar plantar cara a l’Església catalana de l’època, un doctor especialitzat en vies urinàries va diagnosticar de boig. També es podia comptar entre els bojos Salvador Dalí, a qui un cop de tramuntana a no se sap quants quilòmetres per hora va deixar com va deixar...

En el meu món real, en canvi, els bojos eren els més desvalguts, els qui necessitaven més atencions. Al meu poble hi havia la Dolors Tonta i en Carlitos, que tan aviat eren xicots com s’esbatussaven; en Quim de les Cames Tortes, que es delia per un convit de cafè amb mata-rates; la Luisa Ven Acá, que ballava el “Santa Marta tiene un tren” quan els seus fills, els Palauet, no l’empaitaven o no s’empaitaven entre ells; l’Antònio, que canviava petons bavallosos per una gasosa; el Doctor Godo, un alarb de les Gavarres brut i savi que va morir glaçat dins una cabina telefònica una gèlida matinada de gener; en Jesús “el Cigronet”, que estava convençut que era el president del món perquè deia que era el legítim marit de la Jacqueline Kennedy... I no em vull descuidar en Paco Plancha. En Paco anava amb una Mobylette vermella, sempre lluent i amb una bandera d’Espanya al manillar, i es passava la vida ara a la Bisbal ara al psiquiàtric de Salt; quan se li enteranyinava el cap, agafava la moto i au, cap a Salt. Es veu que hi va trobar xicota, a la qual, quan li donaven l’alta, prometia de tornar. Un cop, veient que la dona quedava entristida, li va proposar que, quan reingressés, es casessin, a la qual cosa ella va contestar que no, que no volia pas casar-se amb un boig. En Paco, boig, però savi, li va respondre: “Però tu què t’has pensat, que et tenen aquí per regar les flors?” No va tenir cap altra xicota.

Sempre afirmo que estic ben grillada des del dia que vaig néixer, però a vegades em pregunto si us hi heu tornat tots. Malgrat que sempre afirmem que n’hi ha més a fora que a dins, veient com tractem les minories i els desemparats, cada vegada estic més convençuda que ens pensem que hem vingut al món a regar les flors.