No jo, l'altre

Al despatx de casa tinc un sofà llit per si alguna visita s’ha de quedar a dormir. Per sort, això no passa gairebé mai així que pràcticament no l’utilitzo. Jo no, però sí l’altre. I no un altre qualsevol. El malparit és especialot. Jo m’assec a l’ordinador i treballo, assajo frases, començo articles com aquest, que semblen vaixells de paper a la deriva, mentre ell s’acomoda al sofà i no fot ni brot. Ben escarxofat, fa la migdiada, llegeix, bada i a vegades m’espia de reüll. L’alè li put a tabac i això que fa vint anys que no fumo. Veu que l’article no arrenca, que estic estancat, s’aixeca, em xiuxiueja un tema i se’n torna al sofà. Serà bordegàs. I aquí em teniu a mi, al teclat, llençant la canya al mar Carib, a veure si piquen. Vora la barca passen peixets simpàtics, temes acolorits i nerviosos, ideals per a una columna curta. Però l’altre, des del sofà, em diu amb menyspreu que aquests són assumptes menors, que aquí hem vingut a fer pesca d’altura. Serà esgarriacries. Apa, a esborrar la introducció i tornar a començar.

Jo treballo i ell ronseja al sofà. Crec que dorm. No ho sé del cert. A vegades sembla que s’ha clapat i després resulta que només pensava. Ja té nassos la cosa. I jo continuo aquí al teclat. Si no fos per mi. Aprofito que l’altre està com absent o ronca amb discreció i avanço una mica. I tinc sort. Vora la barca passa un marlí gros i lluent, un peix vela allargat com un estel fugaç reflectit al mar. I aquesta vegada pica. Per fi, avui estic de sort. Ja tinc tema. Però és un marlí blanc d’uns dos metres, fort i vigorós, que es resisteix. Estiro amb la canya-teclat i recullo el rodet-ratolí amb dificultats. Amb l’enrenou del peix i els esquitxos d’aigua, l’altre es desperta. L’acció l’atrau. Sento la seva presència rere meu. Però de moment calla. Després fins i tot m’ajuda, avisant-me de l’estela llunyana d’uns taurons. Millor girar a estribord, no ens hi atansem, diu. El miro perplex i pregunto amb les celles. Recorda El vell i el mar, respon. El vam llegir fa molts anys, quan encara anàvem junts. Sabem què passarà i anticipant-nos a la derrota, deixem anar el peix. L’altre torna al sofà i jo arribo a port amb una profunda sensació de fracàs. La barca està buida i l’article s’acaba sense tema. Un altre cop.