Foc i lloc

Se'n diu literatura

Hi ha qui llegeix igual totes les columnes dels diaris, sense tenir en compte qui les escriu

Creat:

Actualitzat:

Ho trobo fotut, sí. Però tinc la necessitat d’explicar-me, si res més no perquè es veu que amb les meves columnes al Diari amoïno algunes persones i no hi ha res més lluny de la meva intenció. Us he dit moltes vegades que només cerco, com diu Llach, “l’enyor o la complanta” o “el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer”. Però, tot i així, es veu que hi ha algú ben preocupat (m’ho han confessat en privat) per si tinc algun problema greu de salut o algun maldecap d’aquells dels quals és pràcticament impossible sortir-ne.

Parlant amb alguns lectors, m’adono que llegeixen igual totes les columnes dels diaris, sense tenir en compte qui les escriu, si és polític, si és periodista o si simplement és un opinador sense cap altre mèrit. Fixeu-vos, si us plau, en una frase tan senzilla com “Andorra és el millor país del món”. En un bitllet escrit per un polític és com qualsevol altra que deixa anar en un míting de partit: simplement intenta entabanar-nos i vendre’ns bou per bèstia grossa. En la columna d’un periodista, encara que sigui d’opinió, aquesta frase hauria de ser el reflex d’una realitat, d’una notícia contrastada, el resultat d’haver comparat el Principat amb altres països de l’entorn. En canvi, en la columna d’un no ningú, d’un simple componedor de textos, d’un equilibrista de la paraula, d’un escultor de dubtes, d’un xerraire empedreït, com soc jo en tots els casos, la frase en qüestió pot tenir tres significats: pot voler dir el que diu literalment, que Andorra és el millor país del món; pot significar completament el contrari, que Andorra és el pitjor país del món, i fins i tot pot no voler dir res, és a dir, que l’autor l’ha posat de farcit per acabar de fer el nombre d’espais que se li demana que tingui el text.

D’aquesta darrera manera d’escriure se’n diu fer literatura i consisteix a farcir o vestir realitats amb castells en l’aire, somnis de poeta, brins de fantasia, músiques orientals, panellets i penellons, ais i uis, ets i uts, esperances de papallona, jocs de mans i puntes de coixí. No sempre veiem el que tenim davant dels ulls i, si ho veiem, no sempre és com ens sembla. Que santa Llúcia ens conservi la vista.

tracking