Una Andorra de paper

Avui he aconseguit que l’Iñaki –l’altre, el treballador– deixi l’ordinador, on s’obstina a revisar capítols i contes, i m’acompanyi a una presentació. Li he proposat que quedéssim una estona abans amb un escriptor amic –el David Gálvez– amb qui ens hem trobat al Cap del Carrer. Hem entrat a un bar net i ben il·luminat –com deia Hemingway– i hem fet una cervesa. Una estona després ens ha vist l’Arnau Pérez Orobitg i en un no res s’hi ha afegit el Txema Díaz-Torrent. Abraçades, encaixades, riures, cerveses i cafès. El sismògraf de la conversa va boig: bromes i banalitats s’alternen amb les últimes lectures, música, filosofia. Pel passatge d’Isabel Sandy tots cinc –a mi m’acompanya l’Iñaki– arribem a la plaça de les Arcades i a la Llacuna. Mentre esperem que comenci l’acte aprofito per trobar altres escriptors que estimo: saludo el Manel Gibert, abraçada amb el Peruga –que acaba d’escapar-se de casa Areny-Plandolit– i sec una estona amb el Morell, amb qui també parlo cada quinze dies a les pàgines d’aquest diari. No han pogut venir el Dallerès ni el Villaró, a qui vaig escoltar dilluns a la presentació d’aquesta monumental tasca de publicar el Manual Digest per als lectors del s.XXI. No veig el Frederic Picàbia ni l’Arseni Sugranyes però això tampoc m’estranya. No hi ha la Teresa Colom, ni el Toni Caus. Llàstima. De lluny he distingit el Boix, la Sumpta, el Boris, la Manela. Per un moment, la prèvia està a punt de ser el més interessant del vespre. Però això no passa perquè la Roser Porta i el Tony Lara no només han parit una excel·lent guia per a l’Andorra literària sinó que ens han regalat una presentació original, amb protagonisme absolut per a les novel·les que millor han retratat fins ara les valls neutres d’Andorra. A la sortida ens diuen d’anar a menjar alguna cosa. Observo l’Iñaki. No diu res però sé que prefereix tornar a casa i posar-se a escriure. Pateixo per ell. Treballar tant no pot ser bo. De seguida engega l’ordinador mentre jo sec al sofà i fullejo el llibre de la Roser i el Tony, assaborint aquesta Andorra literària que és la porta d’entrada cap a una república invisible on jo m’hi sento com a casa. Els dits de l’Iñaki saltironegen pel teclat. Sé que parla de mi quan intenta escriure aquest article.