El testament de l'Oscar Ribas (iII)

Per a l’Oscar Ribas les arrels de l’arbre d’Andorra són els Coprínceps i ens va engaltar: “ens ha costat vuit segles bastir un Estat que pot ser enderrocat en qüestió de mesos o fins i tot de dies. Construir és difícil. Ensorrar costa poc.” Ens recorda que la Constitució del 1993 fou un pacte, intern i extern, que podia trencar-se ara per plantejar erròniament, entre altres, la hiperventilada qüestió, en aquests moments, de la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs. Qüestió que pot desestabilitzar la institució del Coprincipat. Cal entre nosaltres molta lucidesa. L’excap de Govern va centrar la discussió en un punt: no es pot conduir la ciutadania a adoptar solucions que no tinguin marxa enrere. Demana coratge, intel·ligència i responsabilitat. Com ha fet sempre –i així li ha anat– l’Oscar no pensa mai en les pròximes eleccions, sinó en les pròximes generacions. A elles es dirigia amb les seves paraules i els recordava que cada generació ha d’empènyer, com Sísif, la seva pròpia pedra, per evitar que aquesta se li tiri a sobre i l’aixafi, com va escriure Claudio Magris. És encara, però, una sort que cada generació no comprengui la seva pròpia ignorància?

Si les arrels són el Coprincipat, el tronc de l’arbre de la ciència política andorrana és la sobirania. Un tronc amb rames desiguals, on la llarga història d’Andorra, en cas de sobirania, ens ensenya que sempre té sentit, paradoxalment, anar-se’n per les rames. Amb tot, en l’inèdit i insòlit context mundial i europeu dels nostres dies, en què Andorra es mou, “serà viable l’Estat andorrà com a realitat històrica i identitat sobirana diferenciada de les altres?” Aquesta fou la primera pregunta. “La nació davant l’individu o l’individu davant la nació?” I aquest, el primer dilema. L’Oscar ens sacseja, vol despertar-nos fent-nos moure i pensar en direccions oposades. Sobre la crisi d’identitat, la desafecció creixent, la pèrdua del sentiment de pertinença i de confiança en les institucions, “la nostra estructura econòmica tan particular”, el futur dels microestats,... I, essencial, molt essencial, la irrenunciable i irreversible relació amb Europa.

Una gran exhortació. El seu testament polític.

Bon Nadal!