Alarbs

“El gran Carlemany, mon pare, dels alarbs em deslliurà.” Així comença l’himne nacional d’Andorra, amb lletra (políticament incorrecta) de Joan Benlloch, bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, i música d’Enric Marfany, fill de Sant Julià, sacerdot, músic i compositor. Dos clergues de final del segle XIX i principi del XX per a un himne que el primer que ressalta és que Andorra és terra lliure de moros. Ara per ara no sé quants àrabs viuen a Andorra, però per pocs que siguin no puc imaginar- me’ls cantant l’himne del país quan, a dreta llei, reclamin i obtinguin la nacionalitat andorrana.

Però no era d’aquests alarbs que volia parlar, sinó dels altres. Sempre recordaré ma mare dient-li al pare que era un “alarb de bosc“, és a dir, una persona esquerpa, orca, que només podia ser feliç tota sola. Cada vegada n’hi ha més, cada dia hi ha més gent que parla sola, persones a qui jo titllaria de boges si fes cas del que em van ensenyar de menuda. Les veig, me les miro, sento una certa esgarrifança de pensar que estan per tancar i després m’adono que porten una orellera com els burros, cosa que em porta a deduir que, en comptes de saludar-me a mi, que soc la persona amb qui es creuen, parlen amb algú altre que és aneu a saber on. I cada vegada més, n’hi ha que caminen mirant el mòbil. Ja no és que no et vulguin saludar, ara ja no et volen ni veure, ni mirar res del que hi ha al seu voltant, i a fe que, en aquest món, hi ha coses boniques per veure. I encara hi ha els alarbs més alarbs: aquells que queden en colla per continuar estant sols. Us en faig el dibuix: les persones que vulgueu, amb l’edat que vulgueu i la relació entre elles que vulgueu assegudes al voltant d’una taula; a través del mòbil, cadascuna parla amb algú que és absent, però no diu res a qui té al seu costat. Però, per què no ha quedat amb les persones amb qui parla? És clar, perquè si hagués quedat amb aquelles, estaria parlant amb aquestes. No em feu gaire cas, jo també soc força alarb; ara mateix, en comptes d’estar parlant amb qui tinc al costat, us estic fotent el rotllo a vosaltres. I molts em llegireu per les xarxes socials a través del mòbil. I tot plegat se’m fa un gran embolic.

Quin món de solitaris!