Reflexió necessària entorn el 17-D

Un amic que més o menys controla aquesta sempre complicada ciència de comptar els assistents a una manifestació, m’ha facilitat un càlcul sobre la concentració de dilluns passat, 17-D. Estima que la gent va ocupar una superfície d’uns 440 a 460 metres quadrats, a raó d’entre tres persones o tres i mitja per cadascun d’ells. Per tant, la xifra de participants quedaria entre uns 1.400 i 1.600.

És absolutament inqüestionable que la convocatòria va resultar, doncs, molt nombrosa –més enllà que ni que fos només una persona qui protestés, ja se l’hauria de tenir en consideració–, i que és especialment significativa en un país com Andorra. I encara més si tenim en compte l’enorme transversalitat que va tenir la protesta, en el perfil dels assistents (des de joves a gent gran; treballadors del sector privat i també funcionaris; residents i andorrans...) i en els temes reclamats: vida digna, salaris i pensions més elevades, accés a l’habitatge, dret de les dones a decidir sobre el propi cos... Àmbits bàsics vinculats directament a drets humans fonamentals.

Qualsevol d’aquests punts seria ja prou rellevant per si sol. Si els sumem tots, queda clar que alguna de les reaccions que hem vist posteriorment, especialment des de les més altes instàncies de l’Estat, queda clar que no s’ha sabut llegir el 17-D, que és tot un punt d’inflexió i que no apareix per simple casualitat.

Perquè aquest descontentament fa temps que hi és a la societat, que està creixent i que ha acabat portant molta gent al carrer en un país com és Andorra que té poca tradició de manifestació pública, on s’opta sovint per un silenci passiu i una certa resignació i conformisme. Però, la profunditat de les qüestions tractades i la gravetat de la situació ha fet que finalment molta gent hagi decidit sortir al carrer. Un fet inèdit al nostre país, que té una població poc avesada a mobilitzacions massives al carrer.

I que ningú es confongui; al darrere de tot plegat hi ha, per acció o per omissió, per menysteniment, per no escoltar i, fins i tot, per actuar amb una certa prepotència i sense respecte, tota una sèrie de decisions del Govern, i del grup parlamentari que li dona suport, que ens han portat a aquest 17-D.