Aquell dia...

“Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell: esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor; esperit que li inspiri com reverenciar-lo. No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S’armarà de justícia, se ce­-nyirà de fidelitat.

El llop conviurà amb l’a-nyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’ossa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquell dia, el rebrot de Jessè s’alçarà com a bandera entre els pobles; les nacions li demanaran consell, i el lloc on habitarà serà gloriós. Aquell dia...”

Un text preciós, d’una gran bellesa plàstica, d’un geni literari. És l’inici del capítol 11 del profeta Isaïes, un gran poeta, potser, juntament amb Job, el més gran de l’Antic Testament. Som al segle VIII aC, a Jerusalem, quan Isaïes manifesta la seva vocació profètica, la missió d’anunciar la ruïna d’Israel i de Judà. Ja havien caigut Damasc i Samaria. La seva col·lecció d’oracles, les seves declaracions contundents i solemnes, van acompanyades d’una gran motivació moral davant l’amenaça assíria i el setge a Jerusalem. Un heroi nacional en una època de forta tensió internacional, clamant contra la por i el descoratjament del poble. Un llibre imbuït d’un clima messiànic que fa d’Isaïes el llibre clàssic de l’esperança.

Fou Narcís Comadira qui, en un article a l’ARA, a l’inici de l’Advent, aconsellava que llegíssim els profetes. Ho he tornat a fer amb Isaïes. “Cal pensar –deia– en les circumstàncies històriques del moment en què van escriure i, sense fer cap esforç gaire gran, pensar en les nostres!”

Bon any!