L'any d'elles

Avui sí, balanç global de l’any que deixem enrere. Faig tard i arribo després de la fartanera de resums de l’any, de llistes dels o les x (llibres, sèries, cançons, persones, tuits…) més z (bons, influents, divertits…) de l’any, de la tria del personatge de l’any de la Time (els i les periodistes que continuen jugant-s’ho tot per desemmascarar el món, una bona tria), dels balanços personals de cadascun de nosaltres…

I dins d’aquest magma, què dir?, què destacar? Quelcom més aviat local o global? Individual o col·lectiu? I llavors, la resposta: clara, nítida, indiscutible. Perquè és global i local, individual i col·lectiu. L’any 2018 ha estat l’any d’elles. L’any en què moltes més han pres consciència de gènere, l’any en què moltes més han dit prou, que no callaran més, que no en deixaran passar cap altra més. L’any de fer un pas endavant definitiu per acabar amb l’anecdotisme, amb la lectura de la situació com una suma inconcreta de casos puntuals –com si no sabéssim des de fa anys i panys què és la violència estructural–, amb la coartada del no tots som iguals, amb el ni masclisme ni feminisme, amb la banalització i ridiculització de les bases simbòliques d’aquesta violència estructural, amb el mite de les falses denúncies, amb la complicitat de tants homes que fan possible i mantenen l’hegemonia cultural masculina i la dominació que se’n deriva. L’any de conquerir l’espai públic, de multiplicar els referents disponibles, d’amplificar la veu, la mirada, les denúncies, les crítiques i les propostes. L’any d’agafar el carrer. L’any d’autoorganitzar-se. L’any d’equivocar-se, també, i tant; cap moviment és infal·lible ni ha de pretendre ser-ho, però el feminista no pot ser més jutjat per les seves errades puntuals que la resta de moviments. L’any, finalment, de l’inici de la normalització, d’acostumar-nos tots plegats a la visualització i al combat d’aquesta desigualtat, de creure’ns que malgrat queda molt camí per recórrer, no hi ha volta enrere. Perquè no, aquest no ha estat l’any d’elles. Ha tornat a ser l’any d’ells, un de més. Però la lluita contrahegemònica ha començat i aquest cop no fa pinta d’aturar-se. Fins a aconseguir que sigui algun dia sigui l’any d’elles i, doncs, el de tots.