Qüestió de prioritats

Estem en precampanya. Definitivament, és així. No ho podem criticar: ni per bé, ni per mal. És la dinàmica que, afortunadament, es repeteix cada quatre anys (quan s’esgota la legislatura, naturalment).

Mentre no arriba la dissolució del Consell General, els consellers i conselleres tenen el repte -gens fàcil, ho reconec- de seguir endavant amb la tasca legislativa pendent, acomplint les obligacions i compromisos que es deriven de la seva responsabilitat.

I han d’intentar fer-ho des de la màxima racionalitat possible i tenint en compte que, al marge dels interessos que cada partit vulgui començar a expressar en aquests moments per posicionar-se en la cursa electoral, cal dedicar-se en cos i ànima a treballar les millors lleis per als ciutadans i ciutadanes.

Vista la dinàmica que està assolint el Consell General des de fa ja unes setmanes, molt em temo que molts dels nostres representants han tancat la porta a aquest esforç de racionalitat: uns més que altres. És una opció legítima, insisteixo, i depèn de les prioritats de cadascú. Però també hem de demanar que es pensi en les conseqüències que això genera.

Fins que no se celebrin les eleccions, es constitueixi la nova cambra i es formi un nou Govern, durant tot aquest temps, el país haurà de seguir funcionant, i el que hem d'exigir, tota la ciutadania, és un Govern i un poder legislatiu que segueixin fent la feina que se'ls ha encomanat.

Si les forces polítiques, per estratègia electoral, no fan l'esforç per prioritzar allò pel qual han estat elegits i es dediquen a encallar sistemàticament la feina a fer, es corre el risc de minar la credibilitat del conjunt dels actors polítics, davant d’una ciutadania que ja fa dies que protesta i que ens demana que es concentrin tots els esforços a buscar solucions als seus neguits.

I mentre aquesta sigui la dinàmica, s'estarà minant la credibilitat de la feina que es desenvolupa. El país no s'ho pot permetre.