Que nevi!

Tenia sis anys. Fins aleshores ella era el cel ennuvolat encarregat de fer nevar. Cada any, en muntar el pessebre, ella només hi tenia dues funcions: amagar el caganer i fer nevar farina sobre aquell paisatge de molsa humida entaforat en un racó. Aquesta darrera feina l’havia de fer amb les mans ben eixutes perquè, si no, la farina s’agrumollava i les volves farinoses semblaven anissos minúsculs; en canvi, si ho feia bé, la farina nevava suaument, com si del cel plogués plomissol d’estrelles.

Tenia sis anys, deia. Un dia d’hivern, la mare la va despertar ben d’hora, abans d’haver d’anar a estudi: “Roser, vine, mira què cau del cel!”. Nevava! Darrere els vidres del menjador, va obrir uns ulls com unes taronges, va perdre part de la respiració i va obrir una boca de pam i mig: nevava i tot era blanc, des de la porta de casa, passant per Cruïlles, Monells i Sant Sadurní, fins a les Gavarres, que eren blanques del tot fins a la silueta dels Àngels. No va anar a col·legi, aquell dia. Ben abrigada, amb catiusques, guants i passamuntanyes, va pujar amb els germans fins al convent i des d’allí va observar tot el pla de Negallops blanc de blancs i, abans de tornar a baixar, va fer un minininot de neu que li va escalfar l’ànima i li va congelar el capciró dels dits. Quina fred més dolça i enriolada!

Van passar els anys i ja no nevava farina al damunt del pessebre, tot i que, de cent en cinquanta, feia alguna nevada al poble o a la ciutat on es va traslladar a viure ja als vint anys. Però continuava tenint delit per la neu, per aquells cristalls de glaç hexagonals i irrepetibles que la tenien subjugada. Un any es va comprar un vestit hippy de color de gos com fuig i l’endemà va agafar fil blanc i ganxet i va reproduir una cinquantena de volves de neu, totes diferents, i les va anar cosint des de l’espatlla fins a mitja cuixa del vestit, com si nevés damunt del seu pit dret. El vestit era d’estiu, però... nevava!

(M’haureu de perdonar. Avui ha estat l’altra Roser, la sòmines, qui s’ha apropiat de la columna. La neu! La mare que la va poder parir! Un fred dels pebrots! Perill de fotre’s d’oros i trencar-se el cap! Que nevi, però, com diuen els vells andorrans, “al cony de la Felissa!”.)