Literatura

No és el patiment. Ni el sentiment d’injustícia. Ni que siguem molt bones persones que ens amoïnem pels altres. Ni tan sols és l’empatia amb els pares, poder pensar que això ens podria haver passat a nosaltres, que podria ser el nostre fill. No. Tampoc no és –això és encara més clar– la rellevància de la notícia des d’un punt de vista estrictament periodístic.

I, tanmateix, la història del Julen, el nen de dos anys que va caure en un pou durant una costellada amb la seva família a un poble de Màlaga demà farà dues setmanes, s’ha erigit en un dels temes més cercats a Google en tota la història d’aquest cercador a Espanya i fa dues setmanes que encapçala tota la premsa digital i omple hores i més hores de televisió. I si no és ni el patiment ni la empatia, què és?

El morbo, podríem argumentar –encara que sigui una resposta incòmoda d’acceptar per a tots aquells que hem seguit el cas en major o menor mesura–. La literatura, per tant, podria ser una resposta més completa i més amable.

Perquè va exactament d’això, de literatura, d’una història que ens distreu, que ens fa patir, que ens enganxa. Entreteniment. I cada nou capítol comença per un “Última hora”.

I quan l’acció decau o fa molts dies que està estancada, el narrador dedica unes quantes pàgines a descriure alternatives tècniques o a flirtejar amb la novel·la negra, deixant caure que potser el nen no va caure al pou, que sempre quedaria el dubte de si es tractava d’un muntatge… El retrat dels personatges, de la seva història, del context, de l’ambient... I al final, a les darreres pàgines, tot el pes per a la intriga. Suspens en estat pur.

S’ha acabat el segon pou. Baixen els miners. Falten dos metres. Falta un metre i mig. Falta un metre. Falta menys d’un metre.

Tot “en directe”. Tot des del lloc dels fets. I narrat no per un periodista local o per un d’expert en rescats o en geologia sinó per un periodista narratiu –Manuel Jabois, a El País, per exemple–, dels que juguen en el terreny intermedi entre el periodisme i la literatura.

Perquè tot això va de literatura. Perquè, tot i que no ens agradi pensar-ho, no estem patint, ens estan i ens estem entretenint.