Llenties estofades

Fa dos dies que neva. Malgrat la calefacció, duc una calipàndria de ca l’ample i tinc una fred de colló de mico. Tremolo i la febre em fa fer coses impensables. Fa cap a deu anys que no cuino, però no em veig amb cor d’arribar al restaurant que jo anomeno “el menjador de casa” i penso que això de cuinar deu ser com anar en bicicleta. Per tant, m’animo a encendre els fogons.

En una cassola amb un poc de llard, hi enrosseixo costella de porc, xoriço i botifarra de sal i pebre i cansalada viada, tot barrejat amb una fulla de llorer i una cabeça d’alls. Mentre ho faig, el porc i la febre em duen a un dia dels meus vint anys. Em va trucar l’àvia del mas Sendra, s’havia mort un dels porcs del mas i si algú n’havia de pagar alguna cosa, no ho faria pas si el porc no era net. L’hereu era de viatge, el fadristern feia la mili i la vella i la seva jove no gosaven ni posar-s’hi. Vaig acudir-hi.

Com vam poder, vam lligar el porc per les potes del darrere i el vam penjar, vaig agafar un ganivet enorme i vaig obrir l’animal de dalt a baix, amb tanta mala grapa que vaig rebentar-li tots els budells... Quina pudor! Vaig estar anys i panys sense menjar porc! Però ara sento l’oloreta de la carn enrossida. Trec de la cassola tot el que hi havia i hi poso tomata ben madura, un caluix d’api i una pastanaga tallats en dauets, una ceba trinxada i els alls de la cabeça ara ben pelats. He plorat en capolar la ceba; diuen que va bé per a rentar els ulls, però encara va millor per a netejar l’ànima... Ja se sent l’olor dolça del sofregit i, fent vaques a muntanya, torno a posar a la cassola tot allò que n’havia tret i hi tiro un rajolí de vi negre (el vi fa sang, i jo en necessito de nova). Remeno i ho deixo a foc lent, afegint-hi una mica d’aigua de tant en tant.

Quan em sembla, hi incorporo les llenties, que em fan pensar en la meva primera sogra, que no les podia veure perquè deia que durant la postguerra, enmig de tanta misèria, va haver de menjar cairetes dia rere dia. Hi poso sal, ho remeno ben remenat i ho cobreixo tot d’aigua deixant-ho tapadet cap a tres quarts. Rectifico de sal i a dinar. Quan ho tasto, em sembla sentir la veu de la mare a cau d’orella: “Nena, això ressuscita un mort!”