Dues hores

Alguns països pateixen cíclicament (i amb cicles massa curts) terratrèmols devastadors. D’altres, erupcions volcàniques, tornados, tempestes tropicals, tsunamis… D’altres, encara, macroincendis que destrossen una part molt considerable del territori. Inundacions a gran escala, esllavissades que sepulten milers de persones, episodis de sequera, onades de calor i de fred molt pronunciades... Riscos naturals, en diuen, tot i que així com l’origen del risc sí que l’és, de natural, la possibilitat d’evitar-ne les conseqüències és plenament política.

A casa nostra, en aquest àmbit, vivim molt bé. Terratrèmols imperceptibles, incendis ràpidament controlats, allaus sovintejades, això sí, però amb un nivell de prevenció associat que redueix gairebé al mínim l’impacte en la nostra seguretat, esllavissades força ben controlades… Diria que a banda de la prevenció d’inundacions (on no tinc clar que entre la urbanització salvatge i les condicions de les lleres dels rius la prevenció sigui òptima), entre el baix nivell de risc i la gestió que d’aquest han fet les administracions de tots els colors, la nostra exposició als riscos naturals és irrisòria. Això sí, neva. De tant en tant neva força, per sort. I les carreteres i les voreres s’omplen de neu, sí. I es gelen. I en un temps mínim i amb una eficàcia envejable, les llevaneus transformen en practicables les carreteres de tota la xarxa viària, carreteres que en les mateixes condicions a molts altres llocs del món trigarien dies a obrir-se, i entre els operaris dels comuns, els veïns i els comerciants fan transitables els carrers, accessibles els edificis,…

Però neva. I quatre irresponsables i quatre turistes a qui la nevada agafa per sorpresa ens col·lapsen durant una estona les carreteres. I sembla que s’acabi el món. I el renegòmetre es dispara fins a l’infinit. I ens sembla el pitjor dels sacrilegis. Perquè fem dues hores tard. Perquè ens fan perdre el temps. I ens oblidem que neva. I que aquestes coses passen. I que no n’hi ha per tant. I que tot fos això. I que potser, ben mirat, ja ens va bé recordar, un parell de cops l’any, que la natura existeix, que no tot és previsible i que, per perdre dues hores de feina, no s’acaba el món.