La dona que riu

No sé si sou dels qui us aixequeu “ben d’hora, ben d’hora”, com deia el profeta que s’ha de fer, o si feu com jo i us lleveu a tres quarts de quinze. Sigui com sigui, segur que, un dia o un altre, us ha tocat ser al carrer a primera hora. Si és així, segur que us haureu adonat de la cara que fan els nostres conciutadans. No, no és que facin cara de son, que seria lògic i legítim; fan una cara de mala lluna que fa pensar que, si a primera hora ja treuen foc pels queixals, a l’hora de tancar la paradeta i tornar cap a casa després de tota una jornada laboral val més no acostar-s’hi.

Però no és només la mala cara de primera hora. Mirant-te el personal, veus que estan emprenyats tot el sant dia: ningú saluda, tothom fa uns morros de pam i mig, ningú parla amb ningú si no és mitjançant una màquina, la gent salta només de fer-li pessigolles, els conductors et toquen el clàxon quan tu encara t’estàs pensant si la cagaràs o no al proper semàfor, els treballadors estan de mala llet perquè tenen feina i els aturats duen mala jeia perquè no en tenen, alguns andorrans estan fins als ous dels catalans independentistes perquè reclamen els resultats d’unes urnes i la llibertat dels seus presos polítics però es posicionen malhumorats al costat del paio que vol fer un cop d’estat a Veneçuela, la Justícia espanyola exerceix la seva mala llet sobre els catalans i alhora segresta El Jueves i persegueix diversos humoristes perquè no puguin exercir la seva pròpia mala llet sobre la Justícia espanyola, ja ningú diu “si us plau” ni “gràcies”, sinó que tothom ronca o borda com gat i gos...

Sigui com sigui, segurament perquè no soc d’eixe món, a mi em van ensenyar que els mals humors es deixen dintre casa; que a les penes, punyalades, i als disgustos, gots de vi, i que riure, a més d’estimular, allarga la vida. Potser per això l’altre dia, en un restaurant, quan la persona que m’havia de dur el cafè no era el cambrer que m’havia servit i va preguntar per a qui era, el cambrer li va respondre: “Per a la senyora que riu” (devia fer temps que no veien cap dona rient). Em va afalagar que, vista la meva complexió física, no es recordés del nom d’un vell formatge i contestés: “Per a la vaca que riu!”.