El seu pseudònim

Fa dies que l’altre Iñaki va traient el cap al meu Foc i lloc. A casa em van dir que no acabaven de saber què pretenia parlant d’un altre Iñaki. En realitat el que volien dir-me era que els articles no s’entenien. Algú altre interpretava que tot era un joc literari de desdoblaments autor-narrador-personatge. És cert que ho sembla però no és això. En aquesta línia, un dia va aparèixer un comentari al diari que suggeria que potser jo patia una bipolaritat -paradoxalment- sana. Però tampoc és això. Estratègicament, l’altre Iñaki ha aparegut a prop del Frederic Picàbia o l’Arseni Sugranyes i per això pot semblar que és un personatge amb deliris de convertir-se en autor. Però no. L’altre Iñaki no és cap personatge. És real.

Fa temps que és ell qui escriu els meus articles i aparentment ningú no se n’ha adonat. A mi ja em va bé: els cicles immutables de l’actualitat, amb la seva brutícia i el seu formigueig inútil, són desesperants i tampoc no sé qui llegeix aquests articles de diumenge. En general cada cop em fa més mandra escriure i ja no sé quin sentit té continuar enfilant les paraules per cosir un text que, si no diu el de sempre, ningú no l’entén. Mentre els llibres a mig acabar dormen al purgatori del calaix, li faig confiança, a l’altre Iñaki, que el divendres a la tarda es queda al despatx fent l’article i jo marxo al gimnàs i després a fer un beure i tertuliejar amb els amics.

Al principi me’n malfiava i no el deixava posar-se al teclat. Ens les havíem tingut perquè no sé com, d’un esborrany a l’altre, em canviava frases o paraules que a ell li semblaven millors. Jo m’emprenyava, és clar. Fins que he vist que ho fa bé. Segurament millor que jo. De fet, m’agrada força el que escriu. Per això el deixo fer. No em fa res que s’hagi apropiat del meu espai al Foc i lloc ni que, com un intrús, s’hagi fet amb el meu nom. Perquè ell no es diu Iñaki Rubio. S’amaga sota la meva identitat perquè li fa vergonya reconèixer que escriu. No vol que qualsevol conegut o saludat el feliciti amb condescendència: “Així que també escrius? Ah, està molt bé, està molt bé.” No, ell no vol cap reconeixement. Prefereix ser un escriptor fantasma. Jo signo per ell. Sense pretendre-ho, m’he convertit en el seu pseudònim. El seu alter ego a la realitat.