Les virtuts de la posidònia

El Diccionari defineix “vida” com l’“Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi.” Si bé arriba una edat en què no ens podem reproduir, no sé per quins set sous hi ha qui continua parlant de “vida” quan ja no tenim capacitat d’adaptació i/o d’evolució, és a dir, quan hem de sortir-nos-en amb una paga de quatre rals amb la qual és impossible que ens adaptem a la societat o, pitjor encara, quan estem estassats en un llit en un estat vegetatiu penós que no solament ens impedeix adaptar-nos, sinó que fins i tot ens nega la possibilitat de cap evolució.

Amb tot, així com els nostres incultes ancestres tenien per quasideus gurus, xamans i remeiers, nosaltres tenim una fe absoluta en els metges, professionals que han fet de la seva feina la píndola placebo per a una societat convençuda dels beneficis, no tan sols de la longevitat, sinó fins i tot de l’eternitat. La majoria de gent vol viure “per sempre”, sense qüestionar-se què és “viure”, sense pensar en aquell acudit del metge que prohibeix fumar, beure, copular i menjar segons què al seu pacient i que, quan aquest li pregunta si viurà més, li respon: “No, però se’t farà més llarg.”

Sigui com sigui, i per guanyar-se bé la vida (que és tota una altra cosa), el món de la medicina ens ha fet tornar quasi bojos del tot. Recordeu que era molt dolent menjar peix blau i de sobte era beneficiós per a no sé què, que cuinar amb oli de gira-sol provocava les malalties més terribles i de cop i volta oferia grans esperances de vida, que el pa i el sucre te’ls havies de mirar de lluny fins que va arribar un dia que ens van explicar que n’havies de menjar cada dia... Per fer-ho més còmic: a la segona meitat del segle XIX, davant d’un problema pulmonar, metges de la talla de Letamendi receptaven fumar a Verdaguer, tot un sacrilegi avui dia.

Davant de tot això, em permetreu que jo, empeltada de pastor i de sirena, esperi a fer una vida sana fins que algun metge descobreixi les virtuts de la posidònia trasplantada als llacs d’alta muntanya. Llavors em banyaré a Engolasters. Però no patiu, ja us diré el què.