A vegades, gran amor

A vegades una cançó et recorda un vell amic que va morir. Una pel·lícula et fa pensar en un amor de joventut. La fotografia d’un viatge en tren atrapa un moment especial amb un familiar que ja no hi és. Estem condemnats a recordar. Viure és recordar. La cançó, la pel·lícula, la imatge t’entristeixen però l’enyorança d’un passat impossible de recuperar també ressuscita records feliços que et dibuixen un mig somriure.

A vegades llegeixes un llibre i els ulls s’aturen perquè de cop descobreixes que les pàgines s’han convertit en un mirall on et veus reflectit. Per fi, sents que has contactat amb algú. Algú que et parla des de molt lluny. Un escriptor que ni et coneix. Algú que segurament ja ha mort. Això et sobrepassa. En part et consola. Però per un instant et sents més sol que mai.

A vegades un veí s’atura al replà de l’escala o a peu de

carrer només per saludar-te. No vol res concret. Només encaixar la mà i saber com va la vida. Per un moment necessites creure que el seu interès és real i en silenci t’avergonyeixes de ser tan cínic.

A vegades la caixera del centre comercial, al final de la seva jornada, encara té esma de dedicar-te una paraula amable mirant-te als ulls. T’has sentit trasbalsat quan els seus dits t’han fregat el dors de la mà en donar-te les bosses.

A vegades algú es disculpa i és sincer. A vegades algú et diu gràcies.

A vegades un poema de Goytisolo t’obliga a deixar el llibre i abocar-te a l’abisme del teclat per anotar quatre reflexions que constitueixen una pastera al teu mediterrani particular. Saps que no ets més que un Ulisses que pràcticament no ha sortit de casa. Un heroi ridícul que lluita contra els cants de sirenes que ell mateix escriu als seus articles.

A vegades algú, molt lluny, escolta una cançó, revisa una pel·lícula o ensopega amb una foto vella i a tu t’arriba un missatge al mòbil que encén la nit i que travessa el silenci crepuscular de dècades. Algú ha pensat en tu: ha recordat aquella tarda pels carrers de Gràcia, un petó furtiu en un racó de la plaça o un comiat a l’estació de França. Escrit amb paraules senzilles que no sabràs com respondre, entre línies el missatge et diu que tu també vas ser important per a algú. Que per a aquest algú tu també ets un record. Però només això: un record.