No passaran!

Ho reconec: les meves neurones i la seva capacitat són limitades. Aquests dies, entre les eleccions generals a Andorra, les generals i les municipals a Catalunya, en Maduro i en Guaidó, el judici a Rosell i Besolí i el judici a l’independentisme, no puc assimilar tota la informació politicojurídica que m’arriba, cosa que no em sorprèn gaire perquè, havent passat ja la cinquantena i havent-ne vist de tots colors, com deia Kafka a El Procés, “estic endurida contra qualsevol mena de sorpreses, per la qual cosa no m’agafo res a pit”.

Esmorzo, dino i sopo amb un judici esperpèntic que s’està celebrant a Madrid, una burla escènica que em faria pixar de riure si no fos que fa plorar. Resulta que una colla de polítics votats lliurement i de líders socials que fa temps que estan empresonats sense haver estat condemnats s’hi juguen un tip d’anys de presó davant de (i torno a citar Kafka i el seu Procés) “una organització que no solament dona feina a vigilants corruptes, a supervisors necis i a jutges d’instrucció que, en el millor dels casos, només demostren una modesta capacitat”, sinó que, a sobre, “no hi ha defensa possible contra aquesta judicatura”. Fiscals i jutges, a més, demostren que són uns analfabets integrals: ni saben pronunciar els noms dels acusats (ni gasten un segon a intentar-ho), ni coneixen les lleis pròpies del seu Estat ni les internacionals sobre els drets humans (i si les coneixen, s’hi freguen el cul), ni distingeixen una factura d’un albarà, ni Twitter de WhatsApp, ni els naps de les cols.

Per sort o per desgràcia, els acusats donen mil voltes a aquesta gent, tant en conviccions democràtiques i pacífiques, com en capacitat moral i intel·lectual com en dignitat i saber estar. Els donen tantes voltes que els dicten lliçons d’història, d’europeisme, d’associacionisme, de democràcia... Sigui com sigui, judici kafkià o simplement xarlotada rància, deixeu-me acabar, per si algú se la va perdre quan la va recitar Jordi Cuixart, amb una estrofa de La cançó dels invadits, d’Apel·les Mestres: “No passareu! I si passeu / quan tots haurem deixat de viure, / sabreu de sobres a quin preu / s’abat un poble digne i lliure. / Mes, no serà! Per més que feu, / no passareu!”