Ciutadans d'Europa (I)

Molt probablement Emmanuel Macron ha llegit la Història de l’amè historiador grec Heròdot (s.V aC), el primer cronista d’Occident i el primer que reflexionà sobre el concepte de tragèdia i sobre la relació entre culpa i càstig. D’Europa va escriure que “ni se sabia d’on havia tret el seu nom ni qui li havia donat”. Aquesta incertesa encara dura, però Europa existeix i Macron hi torna. Després del seu programa europeista, fet públic a la Sorbona, es llança ara per carta directament als ciutadans d’Europa “pour une Renaissance europèenne”. Una mena de provocatio ad populum, a l’estil del dret romà republicà, per damunt d’Estats i partits. “Ciutadans d’Europa, si m’he pres la llibertat de dirigir-me a vostès directament, no és solament en nom de la història i dels valors que ens uneixen, sinó també perquè hi ha urgència.” Així comença la carta publicada a tota Europa la setmana passada. Tot i que no parla ja d’un pressupost específic de l’euro, ni d’un superministre de Finances ni d’un Parlament de l’eurozona, als alemanys aquest Neubeginn –com diuen–, aquest “nou començar” no els ha caigut en gràcia ni captivat. Ja no els va agradar la brillant conferència de Jürgen Habermas –avui el filòsof viu més influent– el setembre passat a la Universitat de Frankfurt, en criticar l’era d’austeritat imposada per Alemanya a tota Europa. L’economista francès Jean-Paul Fitoussi ha fet una bona al·legoria d’aquests últims 10 anys: els guanyadors de la crisi diuen als perdedors que estan molt afectats i afligits per la situació i destí que tenen, però les lleis de l’economia són així, no s’hi pot fer res i cal adaptar-s’hi ajustant i reduint les prestacions socials que encara teniu. Ras i curt, el missatge és: Si voleu millorar i prosperar, heu d’acceptar prèviament una precarietat i inseguretat més grans.

I avui som aquí. Aquell contracte social pensat per Jean-Jacques Rousseau i concretat en la postguerra s’ha trencat. La mateixa democràcia, en aquests moments, depèn de la refundació d’aquest pacte social. “Des de la II Guerra Mundial, mai Europa no havia sigut tan necessària. I, no obstant això, mai no havia estat tan en perill”, continua Macron a l’inici de la carta. D’acord.