L'educació comença a les escoles bressol

Avui celebrem el sisè dia de la campanya electoral encetada diumenge passat. Fins ara, des del PS hem presentat diferents propostes, totes elles importants, per millorar la qualitat de vida dels andor­rans i les andorranes. Avui m’agradaria destacar-ne una que, al meu entendre, té una importància molt gran: la gratuïtat de les escoles bressol i la voluntat d’ampliar el procés educatiu a la franja dels zero als tres anys i, per tant, el conjunt fins als divuit.

Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una mesura ambiciosa i de gran incidència en la vida d’una gran part de la nostra ciutadania. I ho és des de dos vessants diferents. Per una banda, l’educatiu. Es tracta de començar el procés de formació dels nostres infants des del primer moment; una etapa nova –la primera de la vida, de gran importància– fins ara no inclosa en el sistema d’ensenyament però que els experts consideren clau per al desenvolupament dels infants. Per tant, també es tracta de garantir el dret dels nostres nens i nenes a la millor educació possible. Significaria posar-nos al costat dels estats més avançats.

Per l’altra banda, la gratuïtat de les escoles bressol suposaria un estalvi significatiu per a les famílies, sobretot per a aquelles amb sous molt baixos. No és cap secret que, malgrat ser un servei àmpliament subvencionat, el pagament de l’escola bressol representa una part important de la despesa de moltes llars, que en molts casos és afrontada amb angoixa. És evident que alliberar-les d’aquesta càr­rega significaria una important injecció monetària que, de retruc, es traduiria en un increment dels diners destinats a altres àmbits i, per tant, en un impuls de l’activitat econòmica al país.

I que ningú pensi que aquesta mesura és un brindis al sol. Al contrari. Al PS hem fet els càlculs i aquestes indiquen que aquesta proposta representaria prop d’1,5 milions d’euros anuals. Xifra que, personalment, em sembla poca cosa comparada amb el malbaratament de recursos públics que hem viscut els darrers anys amb projectes fallits com ara l’heliport o The Cloud o amb alguna obra viària mig faraònica. Una inversió –perquè en el fons és el que seria– que es podria assumir amb un model de fiscalitat just on qui més tingui realment pagui el que li pertoca.