8

Vuit llistes. Set de nacionals i una de territorial amb possibilitats d’influir de manera fonamental en la política nacional. Vuit llistes. I una major capacitat de valorar què representa tenir vuit llistes avui, que ja portem una setmana de campanya, que no pas fa un mes, quan es van presentar les candidatures. L’efecte principal és molt evident: una davallada de la capacitat de contrast per part de l’elector. Perquè el debat és pràcticament impossible (el format és de debat però el resultat és una simple superposició de programes juntament amb contrastos desequilibrats en què la possibilitat d’escapolir-se d’interpel·lacions incòmodes és molt elevada) i perquè el temps és finit, i el temps que podríem dedicar a conèixer bé els programes i els candidats l’invertim a conèixer mínimament tots els programes i tots els candidats. És una de les tensions habituals en una democràcia: la tensió entre pluralitat i capacitat de contrast (per l’altra tensió associada a la pluralitat, la del perill per la governabilitat, no cal patir gaire, però: que es presentin moltes llistes no implica ni molt menys que accedeixin a l’hemicicle i encara menys que ho facin amb nivells de representació equilibrats). Es tracta d’una tensió difícil de resoldre. La canalització de la pluralitat en blocs (dos o tres) dins dels quals puguem escollir candidats (via llistes obertes) seria una possibilitat, però es tracta d’una opció que en contextos petits (i amb encara certes pràctiques caciquils en alguns sectors polítics concrets) m’espanta una mica... La discriminació entre forces parlamentàries i extraparlamentàries, que té molt sentit, xocaria de ple amb una part de la nostra cultura política (no la millor, d’altra banda) de refundació de les forces polítiques cada cert temps (sense anar més lluny, cap dels partits que han governat el país (UL, PLA, PS i DA) haurien d’haver-se considerat forces parlamentàries quan van sorgir de les cendres o la fusió de les forces anteriors... Fins aleshores, ens haurem de conformar amb la millor notícia d’aquesta campa-nya: que el criteri periodístic s’hagi rebel·lat contra un equilibri pur que no ens hauria dut enlloc...