La integració com a dret

El resultat de l’enquesta a la ciutadania respecte d’atorgar el dret de vot als residents a les eleccions comunals és indiscutible; les persones consultades estan a favor de concedir-lo als residents de més de cinc anys. La iniciativa impulsada pels sindicats amb el suport del PS ha tingut el mèrit de posar sobre la taula la qüestió de la integració, tema recurrent a la història recent del país. Estem en un punt en què queda lluny la fase d’immigració massiva que posava en perill la identitat nacional i exigia dur a terme polítiques d’andorranització per evitar la desaparició d’una identitat vinculada a les famílies de soca-rel. Els textos legals que van regular la nacionalitat, durant una part del segle XX, apel·laven sovint a la preservació i poc a la integració.

Els arguments esgrimits per excloure la participació dels residents a les eleccions comunals o per no rebaixar els 20 anys d’estada al país per obtenir la nacionalitat són diversos: “ara no toca”, no es pot comparar un comú amb un ajuntament, no hi ha reciprocitat (quan un sector no la vol), que es demana per mimetisme del que passa a Europa, que caldria modificar la Constitució (com si fos un fet negatiu) o que és una mostra d’oportunisme polític d’algun grup. Tot plegat fa que els partits es posicionin sobre una matèria molt sensible i aquells que defensen posicions més obertes siguin acusats d’electoralisme. Els partits polítics, per definició, tenen com a missió captar electors i és legítim que, en funció de l’ideari, s’orientin a diferents sectors de la població. D’altra banda, la Carta Magna no és intocable i s’ha d’adaptar a les necessitats dels ciutadans.

Integrar és inevitable i atrinxerar-se no és l’opció més adequada. Si volem una Andorra exemplar i moderna hem d’integrar per iniciativa pròpia abans que ho imposin els organismes internacionals. Les influències exteriors són inevitables tant en aquest camp com a la resta. L’obertura econòmica i el procés d’aproximació a Europa en són una mostra, però limitar-se als aspectes purament econòmics evidencia que els interessos del capital tan sols treuen les barreres que demanen les empreses, però no les que demanen les persones. Andorra és un país on no sobra ningú i només falta que alguns tinguin més visibilitat.