Records d'en Lluïset

En la vida de tots nosaltres hi ha hagut gent que ha anat i vingut, persones o personatges amb qui hem compartit hores de la nostra vida i que han desaparegut sense saber ben bé per què, i que de la mateixa manera que es van fondre els hem retrobat al cap dels anys. A mi, això m’ha passat, per exemple, amb en Lluïset.

En vaig sentir parlar fa més d’una pila d’anys. Sabia que no era un personatge literari, sinó que era real. La seva mare, Estefania de Requesens i Roís de Liori, baronessa de Castellvell i de Molins de Rei i comtessa de Palamós, en parlava en el seu epistolari. L’Estefania, casada amb Juan de Zúñiga i Avellaneda, va anar a viure a la cort de Madrid quan el marit fou nomenat preceptor d’en Felipó (el futur Felip II). La dona s’enyorava i escrivia cartes a Hipòlita, la seva mare. Li explicava xafarderies de la cort i li parlava d’en Lluïset, el seu fill: que si parlava en català, que si jugava amb el príncep, que si s’enyorava a estones... Jo l’imaginava com un nen ple de farbalans i puntes, rosset, primet, consentit i patge d’un príncep hereu. No n’havia sabut mai més res. Tampoc me n’havia preocupat.

Deu fer cosa d’uns deu anys vaig ensopegar, corregint el text d’un llibre de medallística, amb un tal Lluís de Requesens i em vaig preguntar: és aquell Lluïset? L’era, i en vaig saber la història. Per raó d’herència (ja se sap: la pela és la pela) va anteposar el cognom de la mare al del pare, a la mort del qual l’emperador Carles V el nomenà comanador major de Castella. Fou ambaixador a Roma, conseller de Joan d’Àustria, governador de Milà i dels Països Baixos i lluità a la batalla de Lepant i a la de Mook. Morí a Brussel·les el 1576, més de quatre-cents anys abans que jo en sentís parlar. A partir d’aquí, també silenci.

Fins dilluns passat que, en un tuit, Enric Gomà anunciava que dimarts, a la ràdio, parlaria de sor Isabel de Villena i d’Estefania de Requesens. La “Vita Christi” és un confit de la literatura catalana, però jo només vaig pensar en Lluïset, que se’m tornava a fer present. Va tenir una vida falaguera, sí, però tant ell com la seva mare han passat sense pena ni glòria per la història d’un poble encara avui proscrit que Europa hauria de recuperar.