Carta des de Provença

Benvolgut lector. Quan t’arribi aquesta lletra, per a tu serà diumenge i espero que estiguis bé. Que sigui un diumenge lluminós de primavera, amb aquella aroma de roses i pluja que anuncia un bon sant Jordi. Però per a mi, mentre escric aquestes línies, és divendres. Fa uns dies que soc a França (aquí la gent ha quedat molt tocada després de l’incendi de Notre-Dame). Vacances. Però sempre m’enduc feina. Ja saps, aquella feina que m’agrada tant però que no és amb la que em guanyo la vida. Passejo. Surto en bici. Llegeixo. Com deia Bolaño, estic bé, escric molt. Avui al matí l’agenda m’ha avisat que t’havia d’escriure. Però què dir-te que tu no sàpigues ja o no sàpigues millor que jo? Fa una setmana que soc fora de casa, no escolto la ràdio ni miro la tele, no em connecto a les xarxes ni llegeixo la premsa andorrana. Podria estar així tota la vida.

En aquesta època la Provença té un aspecte molt autèntic que es perd quan s’omple de gent a l’estiu. L’espígol (altrament dit lavanda) està baix i encara no ha florit; des dels Plateaux del Verdon, mirant al nord, es veuen els cims nevats dels Alps; cap al sud, hi ha dies que els embats del vent són molestos; als pobles a l’oest del Var la gent hiverna, viuen a poc a poc abans que arribi la gentada de l’estiu. Pensava que sentiria algun mot en occità, la vella llengua de trobadors provençals. Però no. Ni una paraula. És frustrant. I una veueta interior em diu que encara hem d’estar contents que això no passi a Andorra amb el català. Però Andorra i la Provença tenen poc a veure. Aquí les valls són amples i les muntanyes baixes. La gent va a un altre ritme i només s’acceleren per la temporada alta.

Què més dir-te? Se m’acut que potser podria imitar les cartes perses de Montesquieu o les cartes marroquines de Cadalso: ambdós s’inventen un personatge exòtic que visita França o Espanya respectivament i que envia unes cartes als familiars àrabs per comentar la jugada. El distanciament retòric de l’estranger els permet un punt crític i satíric sobre la seva societat. I si fes unes cartes andorranes? Uf, quina mandra. Quins maldecaps. A més, a mi em tira més la ironia que la sàtira. Però qui sap, potser aquesta, sense voler-ho, és la meva primera carta andorrana. Salutacions cordials.