“Fer ajustament”

Quan el 1419 Andreu d’Alàs a la carta als cosenyors fonamenta la necessitat de poder reunir-se tots els prohoms de totes les valls una vegada l’any per elegir dos o tres persones de cada parròquia i aquests elegir després síndics a fi de defensar els afers de les Valls, dona, entre altres, un motiu acreditat: “... sia perillosa cosa fer ajustament de moltes gents... on tants caps tants enteniments se demostren.” Era un bon coneixedor del comportament dels grups socials. Ara, dins del Consell General, “fer ajustament” ja no és perillós, però sí entretingut, no vol espai, però sí temps. Consens i no conflicte. Reserva i no retòrica. Aguant i no impaciència. Andreu d’Alàs sabia –i nosaltres també– que la societat andorrana és plural i accepta el diàleg i l’acord si així ajuda a tirar endavant les diferents propostes i prioritats. Som en plenes converses entre grups parlamentaris per teixir una política de pactes i unes polítiques d’aliança, per fer possible “la imprescindible governabilitat”, com escrivia la setmana passada l’amic Rascagneres. Aquest és el sentit de les eleccions: votar per decidir, per resoldre, per optar per una volguda gestió de govern, per millorar la vida de les persones, per generar prosperitat. Votem per governar, tal com els candidats ens han dit. Pesa la persona, però també les idees. Les urnes han donat un resultat i un mandat a cadascun dels candidats i un marge per a negociar, després de les eleccions, a fi de poder governar, és a dir, de tenir capacitat de resposta eficaç als nostres problemes, de relacionar valors, recursos i prioritats. Tindrem un govern de coalició o un govern amb suports parlamentaris. Estem a pocs dies de la sessió constitutiva del Consell General i ho veurem més clar.

Ara que s’ha reeditat el Borís I, rei d’Andorra m’han vingut a la memòria aquells dies de ficció literària de fa 35 anys quan Toni Morell fa dir a Skossyreff, dirigint-se al síndic: “He vist el vostre país. És superb. L’he trepitjat des del cim més alt fins a la part més baixa. Fa dies que em moc per aquestes terres: no ho imaginava, no. Potser vós i els vostres no ho aprecieu –observant un gest imperceptible de dubte–; però creieu-me, no sabeu el que teniu.”