Selecció de personal

Avui, una molt bona amiga està passant oposicions. És una excel·lent treballadora social que postula a un lloc de treballadora social -al lloc que ocupa des de fa anys de manera interina, de fet. Fins aquí tot en ordre. El problema és que l’Administració, per decidir quins dels treballadors socials que postulen a treballadors socials es queden, no es fixa com de bé o de malament ho fan com a treballadors socials sinó com de bé o de malament se’ls dóna el Trivial Pursuit. Proves de selecció memorístiques i inútils perquè avaluen els candidats sobre qüestions que no seran centrals en el seu dia a dia i no tenen en compte aquelles que sí que ho seran. Més loteria que selecció, doncs, i cap seguretat per determinar que els qui entrin siguin els que ens ofereixin un millor servei públic.

Això que ens passa amb el funcionari ras, clama encara més al cel amb els jutges i els magistrats. Mateixes errades (cap certesa que qui entri sigui el millor, ni tan sols que sigui adequat), però amb conseqüències molt més transcendents -fixem-nos, per exemple, en els casos de La Manada o en les víctimes de la magistrada Lamela.

L’Administració, però, no és l’única que selecciona en base a criteris erronis. Com a espectadors i com a votants, una bona part de nosaltres també ho fem. I fent-ho, contribuïm que l’arena política sigui cada dia un espai més desolador. No volem que la política sigui com un Barça-Madrid però la comentem de la mateixa manera. Volem polítics seriosos, sòlids, creatius, propositius, que no siguin una simple façana però no perdonarem un lapsus (de fet, el magnificarem amb mil i un mems que escamparem arreu), esperarem la pífia, donarem més importància al color de les camises que a la solidesa de les propostes... I direm que són bons o no en funció de com es comporten en un debat artificial, una qüestió que no serà central en la feina per a la qual els elegim. I així, per exemple, no deixo de sentir a dir que Jaume Asens és un pèssim candidat quan, ideologies a banda, és el més sòlid de lluny d’entre tots els qui es presenten per Barcelona al parlament espanyol. I és clar, amb missatges així els partits ho tenen clar: millor un bufó guanya-debats que un bon parlamentari.