Empordanesos d'Andorra

Vaig arribar a Andorra ara fa quinze anys sense haver-hi estat mai. Ho vaig fer darrere un cul i des del primer dia enyorava el meu Empordà. Sabia, però, que a Andorra hi vivia gent del meu poble, casualment veïns d’escala: la Meli Ous i la família que vivia al seu mateix replà.

En aquestes circumstàncies, un dia vaig acompa­nyar el meu home (el cul dar­rere el qual havia pujat) al Sindicat d’Iniciativa i em va presentar una dona que, segons ell, era andorrana de soca-rel: la Roser Jordana. En presentar-me, li va dir que jo era de l’Empordà i la Roser va contestar plena d’orgull: “Jo soc de Torroella de Montgrí!” Quina alegria! Pocs dies després, vam anar a dinar al Don Denis amb una parella amiga de l’Àlvar des de feia una pila d’anys; en dir que jo era de la Bisbal, ella va exclamar: “Jo també en soc filla! De Cal Gambo!” Rialles i plors, i records (que si el teu pare amb el meu tiet, que si el nostre mas era al costat del mas Bonet de Negallops...). I al cap de molt poc vam anar a dinar a La Paella i el meu home em va presentar: “La Roser Carol, de la Bisbal.” La cara d’aquell home massís portador d’una gran panxa aguantada per uns tirants es va enseriosir: “Cago’m Déu, als de la Bisbal tant els fot quedar bé com mal!” La mare que el va! Me’l miro de través i li engalto: “I vós d’on sou?” Em contesta: “Pere Cateura. De Vuiastret, nena!” Sense tallar-me, m’hi torno: “Els d’Ullastret, de la merda en fan paret!” Quin fart de riure! I ja hi vam ser: “El teu pare és en Carol?” “Tu ets germà d’en Cateura d’El Tritón de Torroella, d’en Cateura del Restaurant Ibèric d’Ullastret i oncle d’en Toni de L’Escut de la Bisbal?” “Ai, collons!”

No fa gaire més de quinze dies, al restaurant del Càmping Valira, vaig veure per últim cop en Pere i ens va convidar a unes copes. Li vaig dir que n’hi devia unes quantes i em va respondre allò de “ja ho trobarem, nena”. Però abans-d’ahir vaig saber que la setmana passada es va morir i em va doldre no haver-ho sabut i no haver anat a dir-li un “adeu, amic, fins sempre”. El meu record d’avui és per a ell i per a tots els empordanesos que viuen i moren fora de casa. Fins aviat, Pere: sigui on sigui, allà d’enllà, sé que et tinc un deute; ja ho trobarem.