Tra tra

No sé de què carai va això del Fortnite. De la mateixa manera, si em demaneu pel trap, tampoc sabria explicar-vos massa en què consisteix, tot i que n’he sentit alguna cançó (cançó, se’n diria?) per casualitat. Us podria estar comentant això des d’una posició nye-nye-nye, des de la superioritat moral i pedant de l’això no va amb mi, des d’una pretesa puresa no contaminada per subproductes culturals, però el cert és que no haver tingut temps d’haver-me posat a investigar mínimament què és això del Fortnite em fa sentir profundament ignorant. Mig planeta jugant-hi i jo no sé ni tan sols en què consisteix. I se suposa que n’hauria d’estar orgullós. Au va! Que en ple segle XXI encara funcionin certs discursos de diferenciació absoluta entre alta cultura i cultura popular em sembla simplement inversemblant. Perquè sense una aproximació mínima al Fortnite i a les noves narratives dels videojocs, al trap, al futbol, a la merda que corre per les xarxes o a les sèries en voga, és força difícil d’entendre el món que ens envolta. L’explicació i la comprensió del món acostuma a passar, indefectiblement, per la metàfora i sense una base sòlida i transversal de referents culturals (que inclogui des de referents clàssics a contraculturals passant per les produccions més mainstream, encara que algunes siguin de dubtosa qualitat), per nassos l’entendré pitjor. I l’explicaré pitjor als meus alumnes (a banda de quedar-me absolutament aïllat de la seva realitat) i l’explicaré pitjor als meus lectors... Podria invertir millor el temps i ventilar-me, abans, algun clàssic que em quedi pendent. Sí, però no es tracta de menjar bròquil cada dia; el monocultiu tampoc no sembla una bona opció a l’hora d’alimentar l’ànima, ves. Foragitant la filosofia de l’educació bàsica no anem enlloc; ignorant àmbits com el dels videojocs (abans havien estat els còmics, la fotografia, algunes arts escèniques, altres àmbits de la cultura audiovisual...), tampoc. En aquest sentit, dues troballes interessants recents que comparteixo aquí per si de cas no us hagués arribat a convèncer: l’entusiame de l’expert en literatura multimèdia Lucas Ramada i el llibre Trapologia, dels escriptors Borja Bagunyà i Max Besora, dos escriptors dels que definiríem com a literaris. Res més. Valar Morghulis!