Tradició actualitzada

Històric, sí. Aparentment, en els últims temps hem viscut tants moments històrics que aviat se’ns acabarà la memòria per recordar-los tots. No hi haurà prou lloc al calendari per a tants dies insignes. Ens diuen que hi ha golejades i remuntades històriques, jornades castelleres històriques, manifestacions històriques, judicis històrics. No en dubto. Però aviat acabarem empatxats de tants dies històrics. És evident que abusem del terme. El problema és que aleshores el qualificatiu perd sentit. Perd valor. I quan es produeix un fet realment memorable, sembla que qualificar-lo d’històric se’ns queda curt. Ho diem. Ho repetim. Però fa la impressió que no és suficient.

Això va passar dijous. Aquest sí que va ser un dia històric. S’escrivia una línia més de la dilatada història d’Andorra quan Roser Suñé va esdevenir la primera dona síndica de tots els annals. I ho feia, com remarcava Meritxell Palmitjavila poc abans de convertir-se en subsíndica, en una de les institucions més antigues del Principat, suggerint que l’arribada de la modernitat -com demostra que per primer cop una dona ocupi un dels càrrecs institucionals més importants del país- pot encaixar perfectament amb l’herència del passat. Aquest era el missatge entre línies. L’efecte es veia reforçat pels gambetos, els tricornis, els cerimonials i protocols manats pel Manual Digest, ara fantàsticament reeditat, modernitzat amb ortografia fabriana de la mà d’Aloma Editors. Tota la tradició concentrada a Casa de la Vall. Però amb dues dones al centre del focus. I no és una qüestió de partits perquè podrien haver estat dues dones diferents, Rosa Gili i Judith Salazar. Això encara dona més sentit a la dimensió històrica perquè no es tracta d’un fet aïllat o puntual sinó que demostra la consolidació d’un canvi de paradigma que ens atansa més a l’horitzó d’un país realment just i igualitari. La foto a les escales de Casa de la Vall així ho demostra no només per les síndiques sinó també per totes les conselleres. Les hem de felicitar a elles però ens n’hem de congratular tots. Hem passat del rigor hieràtic d’un boscam de consellers en blanc i negre, als somriures il·lusionats d’elles (i també d’alguns d’ells). Aquesta foto farà història. Hi veiem la tradició actualitzada.