L'aïllament del Pas de la Casa

La localitat neix, després de la Segona Guerra Mundial, de l'acció destinada a les activitats comercials. Unes quantes barraques abastaven de tot tipus de productes els nombrosos autobusos de compradors francesos que buscaven ansiosos un mercat en què compensar les restriccions pròpies d’una situació postbèl·lica. L’encertada orientació d’aquells capdavanters, la pròpia localització fronterera i una especial permissivitat de la duana francesa van col·laborar en la configuració del lloc com a nucli estable. Sense abandonar l’orientació comercial, s’inicia uns anys més tard l’activitat de l’esquí, que troba en el comerç un complement idoni, aconseguint una simbiosi turisme-comerç que es generalitza a tot el país. L’esquí i el comerç configuren una localitat amb una població que assoleix els 2.000 habitants.

L’orientació geogràfica i l’obstacle que representa el port d’Envalira, a 2.408 metres, no obstant el túnel d’Envalira hagi intentat superar aquest escull, són cabdals en l’aïllament d’aquesta localitat fronterera respecte a la resta del país. Per una altra banda, l’estructura territorial fa que depengui del comú d’Encamp, a 22 quilòmetres per carretera, en un trajecte en què s’interposen el port, el peatge del túnel i dues localitats que no depenen de la mateixa corporació. Cal afegir, per últim, la deficient relació transfronterera de la qual són una mostra els freqüents tancaments, durant l’hivern, dels accessos a França. El Pas de la Casa disposa de dos recursos: la neu i la frontera. Des d’un punt de vista teòric, aquesta situació trenca les normes de la geopolítica, ja que aconsegueix convertir el fet fronterer en un recurs econòmic.

El sentiment d’abandonament que tenen ara no és nou, els seus habitants consideren que no hi ha correlació entre les rendes que genera la localitat i les inversions en serveis que reben. Existeix la percepció que fan una gran contribució a l’economia andorrana i que el comú d’Encamp es beneficia de les aportacions del Pas de la Casa. La situació actual evidencia, una vegada més, la fragilitat d’un nucli que depèn, en gran manera, del turisme francès i de l’escassa capacitat de negociació del Govern andorrà. Sigui quina sigui la causa del tancament, xoca que en ple segle XXI no estigui resolt el tema de les comunicacions.