Notre-Dame des Sottises

Ara que han passat uns dies, ara sí, m’atreveixo a considerar el cas de l’incendi de Notre-Dame com a paradigmàtic de com es discuteixen els afers públics a l’era actual. Ho té tot. Anem per parts. D’entrada, l’efervescència. No em negareu, per exemple, que el fet que una columna parli avui –gairebé un mes després— de l’incendi de Notre-Dame no us ha sonat a antic, a desfasat, a prehistòric. Però com se’n va arribar a parlar durant dos dies! Després, la primacia de la part experiencial, la necessitat de vincular-ho tot amb el jo, amb la primera persona (tinc uns amics que hi eren; podria haver estat jo; tot just hi vaig ser ara fa vuit mesos; el primer cop que la vaig visitar...) i, molt lligat, la impossibilitat de no pronunciar-se sobre el tema, la marea que t’arrossega i que et diu “I tu, què? No tens res a dir sobre Notre-Dame?”

Què més? Ah, sí: la confusió absoluta entre el criteri tècnic i el llec o, pitjor encara, la primacia de la popularitat per sobre del coneixement a l’hora d’abordar qüestions tècniques. Vaja, Trump alliçonant sobre com sufocar un incendi i tot de no especialistes replicant-lo... I, combinat amb tot això, entre fotos de tots els angles possibles, la multiplicació dels debats en una olla barrejada de temes propers però no relacionats que, tractats conjuntament, impossibiliten cap mena d’aproximació seriosa a cap dels aspectes debatuts. Confusions església / Església, religió / patrimoni, patrimoni / turisme, mecenatge / fiscalitat, justícia social / intervencions puntuals, curt / llarg termini, manca de pressupost / prioritats pressupostàries, i tants altres. I per acabar-ho d’adobar, les teories conspiranoiques (us diran que ha estat un accident, però en plena Setmana Santa és massa casual...) i el cada cop més insistent debat sobre els límits de l’humor (es poden fer jocs de paraules amb incendis?, un mem sobre un edifici religiós pot arribar a ser ofensiu per a un fidel?, per a un historiador?, per a un arquitecte?; ho hauríem de tenir en compte a l’hora d’expressar-nos?).

Hi insisteixo: ho té tot (també tot el que em descuido). Si d’aquí a uns anys volem entendre com carai es discutia al segle XXI, pocs exemples ens resultaran més útils que el de l’incendi de Notre-Dame. Notre-Dame des Sottises.