Obligada coherència econòmica i social

Nombroses veus, des de fa mesos, denuncien la suposada inactivitat governamental davant la dificultat que afronta un nombre relativament important de famílies andor­ranes per trobar apartaments amb uns lloguers accessibles. Tot i aquestes crítiques, el cert és que s’han decidit algunes mesures d’urgència per intentar aturar aquesta inflació, que ve causada per la recuperació de l’economia, i doncs l’augment de llocs de treball, i per la indisponibilitat de nombrosos apartaments, a causa de l’obligat intercanvi d’informació fiscal amb els països veïns.

Aquesta tensió evidencia, una vegada més, com la llei de l’oferta i la demanda, o sigui la famosa mà invisible del mercat, lloada pels economistes hiperliberals, no és una eina suficient per regular els termes d’intercanvi. Altres països europeus han sofert crisis similars. Les solucions aportades són múltiples, però a la vegada complexes d’aplicació. I algunes d’entre elles s’han demostrat contraproduents, en induir els propietaris a retirar del mercat els béns immobles. Així, la congelació dels lloguers, mesura d’efecte immediat, ha comportat, en algunes circumstàncies particulars, un assecament radical de l’oferta. Una altra mesura força concorreguda, o sigui la construcció d’immobles amb lloguers regulats, esdevé efectiva, molt sovint, a contratemps, atès que les noves edificacions se solen acabar en un moment en què aquesta problemàtica s’ha matisat. Prova n’és, a casa nostra, els pisos socials del Pas de la Casa, que no han tingut l’èxit que se n’espe­rava.

En resum, doncs, una casuística difícil i complicada de resoldre del tot.

Però, més enllà d’aquestes observacions generals, no podem deixar de banda que aquesta crisi evidencia la inadequació del poder adquisitiu davant del cost de la vida a Andorra. La remuneració dels assalariats, encara que hagi augmentat recentment, no es correspon als preus practicats per l’arrendament d’habitatges. I no s’entén, doncs, com alguns (i sorto­sament no tots) propietaris, a la vegada empresaris, no s’adonen de la incoherència intrínseca entre certa contenció en els salaris i uns augments de lloguers que no són assumibles pels seus treballadors.